LA FAMÍLIA ES REINVENTA. La dissolució de la família? ... dubto del dissolvent.

 

Esta mañana, amor, tenemos veinte años.

(Rafael Alberti)

Hi ha una sèrie de temes que viuen en un constant  anàlisis conspicu i sempre sota la sospita d’allò que pot afectar la seva estructura. Així, l’educació, la família, la política, la manera de gaudir del jovent... Crec que en comptes d’alarmar-nos i empassar-nos la informació tendenciosa, hauríem de parar-nos a reflexionar i aportar recursos que estan en la pròpia història.

Realment l’accés de la dona a la feina, el sistema capitalista, la unió de parelles homoparentals, la televisió, l’absència o la crisi del fet religiós.. i tot el que vostès vulguin, tots aquests factors estan posant en perill l’estructura familiar?. Bé, analitzem-ho.

Hi ha una subjectivitat a cada època. Certament la família no ha estat sempre la mateixa; el seu edifici -com l'Església o l'exèrcit- ha hagut de suportar sacsejades  i fins ara la seva estructura, si bé es ressent, continua ferma.

El model familiar que tenim present és molt recent. La forma en que estan estructurats els seus membres ara, és la resposta a moltes de les variables que han influït sobre la humanitat. És per això que no té molt de sentit posar el crit en el cel. La família és un invent recent. Abans era un clan que es protegia i on el vincle del matrimoni gaire bé ni existia, era més unió de terres que de persones. El concepte familiar del que ara es parla és fruit d’una evolució i conseqüentment dels canvis experimentats des del segle XVI al XVIII. Inicialment la família tenia el sentit de preservar el patrimoni, és adir que casar-se significava consolidar l’economia. No cal remetre’s gaire en el temps per a veure com funcionava la pagesia aquí a Catalunya.

Aquest model reposava en el model patriarcat, tradicional, estàtic, reproductiu. Els avis convivien amb els nets. Vàries generacions s’observaven mútuament sota les parets de la llar. La transmissió restava assegurada, l’ordre i el respecte, pel qual avui tant sospirem, era la mirada del pare que a la vegada era mirat per l’avi.

La Revolució Francesa va aportar certs aires afectius cap els cònjuges i cap el concepte de fill i d’infància gràcies a Rousseau. Abans el fills no tenien el significat del que ara en gaudeixen. El fill era la preservació de la terra. Tan sols funcionava la biologia. Avui tot gira al voltant de la figura del nen. Tot, vol dir lo bo i lo dolent.

Aquest ha estat el model  dominant instituït de forma sacramental per l'Església al Concili de Trent, relegant al pare a la fertilització i a la mare a la gestació i amb un fort control de la sexualitat tal i com manifesta Foucault en la seva “Història de la Sexualitat”. No crec que hagin d’estar orgullosos d’aquest model.

 

La família rep influències des de fora i internament. De l'exterior un efecte globalitzador encapçalat pels mitjans de difusió que decideixen què és i què no ha de ser una família; com si hi hagués un model vàlid per a tothom en base al significant de família normal. La família ha de ser estudiada cas per cas.

Des de dins, perquè els seus membres i en especial les seves funcions estan en crisi. Efectivament, la funció paterna, que no l'autoritat, es qüestiona. El paper de la dona ha variat en obrir les portes de la seva llar i accedir al món del treball. Aquí sí que hem pogut observar un munt de transformacions; però aquest era el preu a pagar per innovar-se. Des d’aquesta perspectiva podem dir que tan sols una persona restava anul·lada en la seva condició: La dona, relegada a parir i alimentar.

Ella s’ha adonat que la seva condició va més enllà de la reproducció. Sap que el món de la producció l’obre les portes a la possibilitat de no dependre del mascle. Descobreix el que ja sabia, que hi ha un accés al plaer sexual del qual abans no en gaudia. Es pot ser dona des d’un altre tipus de subjectivitat. Això ha significat un canvi radical en la família. L’home ja no és tan amo, ella experimenta amb la seva decisió. Això comporta com ja sabem violència que anomenen  de gènere. També ha suposat la necessitat de relegar funcions en l’escola, les institucions i tants canvis com vulguin..., però calia que ella sortís de la gàbia del temps. I per últim, ha suposat  que l’home hagi tingut dificultats per assumir aquest canvi tan radical i ha perdut certament els papers. Avui parlem de dèficit de la seva funció.

 

Qui està interessat en alarmar-nos?

Per regla general sempre han estat aquells que emparant-se en la religió i en la tradició s’han aprofitat dels seus recursos econòmics i de poder i sempre que han volgut han tingut accés al divorci, al plaer, a la droga, a l’avortament... a tot allò que consideren perillós per la resta de veïns. Per tant no es tracta d’una lluita entre immovilistes i progressistes, sinó entre interessos concrets.

El divorci, sense anar més lluny, va significar una amenaça, un atac sense precedents a la família. Ara si bé està proper, ningú l’observa amb tanta reticència; és més bé un recurs, a vegades dolorós, contra la manca d’enteniment entre persones.

I què dir de les parelles homosexuals? El no va més de l’amenaça fantasma. Però curiosament resulta que aquests volen viure en estructura familiar, i resulta, per si algú ho dubta, que els fills educats en el seu sí no pateixen cap perversió, ni orientació sexual perversa, senzillament perquè dins de la parella homoparental hi ha una diferenciació sexual que apliquen en la convivència. Aquest és un tema a parlar més detingudament. De fet, aquestes famílies   volen continuar reforçant el concepte legalitzant la seva unió. Però l'imaginari col·lectiu no acaba de fer-se a la idea de l'atípic dels seus membres. Es valora erròniament més la seva composició que la responsabilitat que implica l'educació i la transmissió de valors a les noves generacions.

La història no s’atura, la família  s'està reinventant una vegada més. És més important la transmissió de les relacions de parentiu, la transmissió simbòlica, la filiació; sempre estructurada de forma edípica: mare, pare, fill/a i això, avui per avui es manté.

La ciència i la reproducció assistida respecte a la maternitat és el nou símptoma. Ara sentirem parlar de  l'ectogènesi:  l'embrió fora de l'organisme humà, amb el que comporta de separació umbilical mare-fill, el trencament del model d'embaràs i de la relació tal i com ara la veiem. Això és el que anuncia l'especialista en bioètica Henri Atlan al seu llibre L'úter artificial (Ed. Seuil). Aquí hi estarem.