Ha estat la mateixa
societat en la que viu la causant de la segregació, la constructora de murs i parets
fetes amb totxanes de moral correccionista; ella, emparant-se en una suposada
perillositat, posa distància a la
vesània. Michel Foucault, artista de la denúncia, ens explica com eren embarcats en naus “Narrenschiff”, comdemnats a l’atzar del curs del riu, el qual els
allunyava de la ciutat, per a posteriorment passar de la “Stultifera navis” a l’ingrés en hospitals on no van tenir millor
sort. El guillat, confós amb l’indigent,
amb l’inútil, amb el no productiu era aïllat, encadenat i separat de la
circulació, quan no exposat a la mirada d’aquells que s’apropaven als asils
parissin a observar les manifestacions de la bogeria com a espectacle públic.
Van ser les
pressions de la societat i no qüestions filosòfiques i de llibertat les artífes
del canvi. Pinel, que considerava la bogeria com anormalitat espiritual, en
1793 en l’Hospital de La Bicêtre, els allibera de les cadenes i proposa
l’aïllament terapèutic i el tractament moral. Els hi lliura a la vigilància de la medicina, aliada de la
llei, la qual delega la seva responsabilitat a la psiquiatria i al seu arsenal
terapèutic.
En el que és
essencial, salvant distàncies, res no ha canviat. La por al malalt no és res més que la por a la nostra pròpia
bogeria, com reflexionava Pascal: “Els
homes són tan necessàriament bojos, que
seria estar boig, d’alguna manera el no estar boig”.
Tres temes estan sobre la taula: La
reforma psiquiàtrica, les formes d’abordar la clínica i l’alienat. En quant a la reforma, la societat
ha demanat solucions i alguns com l’antipsiquiatria amb Basaglia inicien la
denúncia. Vint anys desprès s’aconsegueix que a Itàlia es tanquin els
psiquiàtrics, quan als Estats Units fa temps que els alienats han sortit i ara
pul·lulen per les famoses avingudes, tal i com en l’època clàssica denunciava
Foucault, formant part dels indigents. A Espanya, amb una massa propera a
400000 malalts, es parla de la reforma de la reforma, que juga amb el dins-fora
com a solució. Del tancament dels manicomis a l’hospital de dia, del pas de
l’asil a la medicina de sector; inclòs, possiblement por esgotament, no per
criteris clínics o de llibertat, es lliura el malalt a la família.
Sóc conscient que és fàcil caure en la
frivolitat de la crítica i la denúncia. Cal
preguntar-se que fer amb els crònics, els gran oblidats, què s’ha de fer
amb els violents (estigma falç estadísticament demostrable), per què es col·lapsen els serveis. Qüestions
d’una política de l’Administració que ha d’anar més enllà de l’estètica en edificacions.
Al César el que és del César…
Com podem abordar la clínica?.
Parlem-ne d’una atenció preventiva que eviti la cronicitat i que sigui capaç
d’estabilitzar els deliris. Remarco que no parlo de cura de la psicosi; de fet
alguns psicoanalistes pots-freudians afirmen haver curat la psicosis en tots
aquells casos en que no es tractava d’una psicosis. La bogeria ha estat el
cavall de batalla de la clínica i els clínics, els quals observen,
diagnostiquen, classifiquen, pronostiquen i promouen tractaments de manera ben
allunyada. Existeix una falsa lluita
entre organogènesi i psicogènesi, entre la química (que com l’internament pot
ser eficient en un moment) i el prestar l’oïde a la bogeria, que fins ara es
resisteix a la seva localització orgànica. La convivència dintre del mateix
recinte d’autistes, esquizofrènics, maníac-depressius paranoics que es
manifesten de manera diferent en el temps d’aparició del patiment i en la
simptomatologia, unit al ritme esgotador de la medicació han fet la resta. No
podem caure en l’errada de pensar que els rius curiosament sempre passen per
les ciutats. Els diagnòstics es compliquen. Ja Freud avisava que es confonia
histèria o neurosi obsessiva amb esquizofrènia. Hi ha fenòmens elementals en
qualsevol psicosi. No hi ha prou amb la despersonalització o el pànic obsessiu;
cal l’automatisme mental, els neologismes, la intuïció delirant. O s’escolta o
es medica, aquesta és la qüestió.
Ni l’excusa biològica, ni el recurs
hereditari, eviten que el pacient parli, i quan ho fa el que abans era biològic
ara és paraula i aquesta produeix efectes sobre l’emocional. Si alguns parlen
de secreció neuronal, nosaltres ho fem de significació de la malaltia. Si el
medicament produeix una reacció química, no fa res més que el que fa la
paraula. Però així com la biologia va al cos, la paraula es dirigeix al ser del
subjecte per a donar-li oportunitat d’escoltar el seu patiment. Això en una primera crisi és essencial. Poden
estabilitzar el deliri i sobre tot que el que és agut no és transformi en
crònic i aquest últim en residu cridaner, molest i preocupant per la seva
perillositat..
Quan parlem
del boig, ho fem de la persona que ha perdut el nord, o que mai l’ha tingut,
que apareix en la natura sense límit i que fa servir el seu deliri, les seves
veus o per què no, les seves manifestacions artístiques per a fer de mitjancer
entre lo real i el que és simbolitzable. Ha perdut un significant essencial i
quan en la carretera manca l’indicador principal comencen les veus, el brunzit
de l’al·lucinat els ecos de pensament.
El boig des
d’algun punt intern observa la seva bogeria, tan sols cal pensar en construir
un lloc, no per a observar-lo, sinó per que hi hagi un discurs que no ens faci
retrocedir davant la psicosi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario