Famílies 3. Institucions en contra

  

El Nou Pontífex de Roma tanca les portes als capellans homosexuals, malgrat que no ha pogut fer-ho amb les pràctiques sexuals rera les parets de l’Església. Alguns representants de la mass-mèdia de la ciència mèdica com a Rojas Marcos, en València, en un debat sobre la Família del segle XXI, es mostrava en desacord amb l’adopció de fills per part de parelles homoparentals.

Fins i tot no fa gaire, alguns psicoanalistes negaven el dret a companys i els invitaven a no exercir la pràctica clínica, a tal efecte eren expulsats de les Institucions. Amb aquesta actitud feien poc cas al llegat de Freud qui separava la persona del analista de la seva funció. Ell, ja en 1935, va calmar l’ansietat d’una mare angoixada per la homosexualitat del seu fill. En França, L’ IPA (Associació Internacional de Psicoanàlisi)  no acceptava homosexuals com analistes, fins que a l’any 2003 es va dir prou a la discriminació. L’IPA Americana, en 1972 va rebre la pressió de lobbis gais i allò va motivar que l’homosexualitat  fos exclosa de la llista de malalties mentals. La psicoanàlisi no està per a modificar cap orientació del subjecte. Jacques Lacan en 1964, quan fundà l’EFP (Escola Freudiana de Psicoanàlisi) en contra de l’IPA, brindà als homosexuals la possibilitat de ser analistes. 

Arguments

Uns presenten arguments morals, d’altres es justifiquen amb estudis que demostren la normalitat dels nens educats en aquestes famílies (disposo, si algú l’interessa, d’un extens estudi fet pel Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Sevilla) Fa anys que als EEUU, els fills educats per homosexuals són objecte d’estudis que no deixen d’afirmar la igualtat respecte als “altres”; insistint en que pateixen els mateixos símptomes que la resta de nens.

Particularment no crec que els estudis psicològics puguin valorar la complexitat de la filiació i les seves conseqüències, ni tenen perquè fer-ho en aquest aspecte.

“Papa Papi” “Mama Mami”

Una de les oposicions més aferrissades sospita que els fills caminaran cap a la homosexualitat. Curiosament,  molts homosexuals no volen que el seus fill passin pel patiment que ells han hagut de passar i res els importa sobre quina orientació sexual definirà el seu futur. Possiblement per que ningú pot predir el destí sexual del subjecte. L’orientació sexual no ve determinada per la biologia, cal la presència d’una estructura familiar i que dins d’ella se n’adonin unes particularitats.

La parella homoparental malgrat la seva evident diferència biològica, està estructurada simbòlicament de forma que les variacions sexuals són percebudes per qualsevol observador i allò implica al fill. Entre ells sempre hi ha matisos que els confronten. Aquestes petites, però evidents distàncies són claus. N’hi ha prou pel nen-a per a constituir-se sexualment. Aquestes noves famílies  són conscients d’aquesta varietat en la parella. Un nen que vivia dins del sí d’una d’aquesta guisa, es dirigia als pares com a “Papa” i “Papi”. No sé si aprecien el fet, el nen sí.

Si els homosexuals intentant demostrar que són normals, intenten alhora que els seus fills no ho siguin, corren el risc de donar-los una imatge negativa d’ells mateixos.

El futur ordre simbòlic

Així doncs, el model que propugnava Lévi-Strauss al dir que  la constitució familiar calia de la presència d’un home i una dona de clans diferents, necessita una revisió, ja que els papers dels membres no depenen del sexe biològic.

Una nova família que separa sexualitat de procreació i que avui es presenta com a una institució que cal renovar. Quin serà el lligam de la nova família? Aquestes unions tindran com efecte la dissolució de la família?  

Sigui com sigui, el que sembla evident és que s’esperen canvis. No gaire diferent del que va passar amb l’amenaça del divorci. La unió de persones tal i com la coneixem històricament els ha patit, però sempre hi ha hagut. Jacques Lacan manifestava al respecte que no es pot abolir la família. Es una estructura que pateix transformacions, però que sempre hi serà. Caldrà així reinventar un nou ordre simbòlic.

L’adopció per part de minories és legal en Holanda, Gran Bretanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega e Islàndia, Algunes províncies de Canadà i districtes de EE UU. No en Amèrica Llatina, Àsia o Àfrica on és considerada delit.

Algunes minories fa temps que criden, que demanen ser tingudes en consideració. Fins ara eren els discriminats. Ningú està en condicions de preveure els canvis. El psicoanalista ha d’esperar a que els components d’aquestes noves unions ens parlin dels seus interrogants, de la seva relació amb els fills i dels fills amb els pares. Respecte a la seva filiació, a la seva veritat, són ells qui tenen la paraula.