Família en crisi. El dimoni al diván

  

Família en crisi?. Arran  l’última llei aprovada pel govern socialista relativa a la unió de parelles homosexuals, torna a qüestionar-se el futur de la família.

M’agradaria, en aquesta secció, comentar tot aquest tema i les seves derivacions. Crec oportú parlar de crisi, no com a destrucció, sinó més bé com a reacció en positiu. No és que el tema sigui una novetat, crec pel contrari que arriba tard. Tenim informacions de que d’altres comunitats s’està debaten i fent estudis (Informe família-homosexualitat de la Universitat de Sevilla de data 28 de juny de 2002).

És la manera en que digerim la informació la que cal matisar. No podem limitar-nos a la lluita mediàtica entre  immobilistes i progressistes. Caure en aquesta discussió no ens ajudarà a comprendre el tema.

Hi ha una subjectivitat a cada època. Hem passat pel matriarcat, el patriarcat, de l’emancipació dels fills a romandre amb dels pares per motius obvis. El model hereditari de la pagesia, el de la família de la dona a casa, el de la família dels fils amb clau sota el control alienant de la pantalla; de la transmissió generacional al substitut televisiu. De la responsabilitat paterna a la derivació de la responsabilitat en institucions com l’escola. Per no parlar de la família derivada dels cas dels divorcis. Ni el model de família grec o romà, medieval, victorià... han estat impassibles. Pensen, si coincidim respecte a aquest model els nostres pares i nosaltres?

Certament la família no ha estat sempre la mateixa; el seu edifici com l’Església o l’exèrcit ha hagut de suportar terratrèmols i fins ara la seva estructura si bé es ressent continua aguantant. De fet aquestes famílies homoparentals volen continuar reforçant el concepte legalitzant la seva unió. Però l’imaginari col·lectiu no acaba de fer-se a la idea de l’atípic dels seus membres. Es valora erròniament més la seva composició que la responsabilitat que implica l’educació i la transmissió de valors a les generacions.

La família rep influències que la sacsegen des de fora i internament. De l’exterior un efecte globalitzador encapçalat pels mitjans de difusió que decideix què és i què no ha de ser una família; com si hi hagués un model vàlid per a tothom en base al significant de “família normal”. La família ha de ser estudiada cas per cas.

Des de dins perquè els seus membres i en especial les seves funcions estan en crisi. Efectivament, la funció paterna, que no l’autoritat, es qüestiona. El paper de la dona ha variat a l’obrir les portes de la seva llar i accedir al món del treball. Aquí sí que hem pogut observar un munt de transformacions; però aquest era el preu a pagar per a innovar-se.

N’hi ha de temes més importants que m’agradaria tractar en properes aportacions, que sí posaran en jaque l’estructura familiar. Efectivament, si l’arribada dels anticonceptius va ser un punt d’inflexió destacat per possibilitar l’accés de la dona al gaudi, el que properament veurem serà l’aportació de la ciència respecte a la maternitat. Es va iniciar amb la reproducció assistida i ara el futur ens invita a “l’ectogènesi”, és a dir l’embrió  fora de l’organisme humà, amb el que comporta de separació umbilical mare-fill, el trencament del model d’embaràs i de la relació tal i com ara la veiem. Això és el que anuncia l’especialista en bioètica Henri Atlan al seu llibre “L’úter artificial” Ed. Seuil.

Deia  Spinoza el filòsof, que Déu era només que natura i per tant també subjecte a canvis. Això, si em permeten, és el que proposo, comentar des del sí familiar com ens afectaran aquests canvis. A mida que avança la història quelcom de la nostra essència canvia.