Ningú nega, els
interessos polítics i comercials que provoquen el seu esclat; però, en aquest
cas els deixarem en mans dels estrategs i analistes. Parlem d'aspectes més
antropològics, individuals. La política
i els negocis troben en el més intrínsec del subjecte un brou de cultiu òptim pels seus interessos.
Saben que tocant certes fibres sensibles la resposta del subjecte és la
violència contra el seu germà i les
divergències es solucionen amb morts, misèria, exterminació ètnica...
Serà la nostra
herència filogenètica, el nostre gregarisme, els nostres ideals...?. El fet es
que som tan paradoxals que si per una banda ens considerem pacifistes, per una
altra no descartem la intervenció militar com a forma pacificadora.
Repassem les
nostres intoleràncies històriques: els cristians cap els no conversos, l'islam
cap els no mahometans, aris contra semites, gals contra aris, blancs contra
negres, tutsis contra hutus, nord contra sud... Pensant hegelianament diria que són processos
històrics. Sigui el que sigui, sembla
que la tendència cap la guerra és tan absurda com universal i
irreprimible: Homo homini lupus.
Quina és la fera que dormita en nosaltres?
Podem argumentar,
que la guerra és una manera de canalitzar la força agressiva, però amb
resultats pírrics i sembla cert. Només disposem de la cultura com l'única
barrera efectiva. En certs casos funciona. És preferible que el nostre equip de
futbol ens representi, doni cops de peu,
escopinades, marqui gols en definitiva, i que aquests representin el terreny
conquerit a l'enemic i que la baixada a segona divisió sigui una manera de
exterminació d'un poble. Deia Freud que la primera persona que en comptes de
llençar una llança al seu enemic, va emetre un insult, va ser el fundador de la
cultura. D'això en saben molt els polítics. Realment la paraula és bona
substituta dels tancs.
Però, amb
civilització o sense, l'agressivitat vol manifestar-se, vol trobar un camí de
sortida; això sí vernisada de progrés.
Resulta que els pobles que es vanaglorien de gran cultura troben en el suïcidi una vàlvula de sortida; encara més:
Saben què quan hi ha guerra -fet contrastat- es redueixen els suïcidis?.
Es fan esforços
per canviar aquesta tendència. Algunes filosofies religioses han intentat
ensenyar l'amor incondicional a la resta; però si bé aquesta societat exercita
l'amor cap el proïsme, l'agressivitat (sempre ingovernable) es dirigirà cap els
membres aliens a aquesta comunitat. D'alguna manera m'he de desmarcar de la
resta. És el narcisisme de les petites
diferències: Sóc europeu, no americà. Espanyol, no europeu. Català, no
espanyol. De Girona, no de Barcelona. De la Garrotxa, no de Girona... i del meu
carrer, dels nombres senars. El fet és
trobar el que em diferencia de la resta.
Einstein, amant
de la humanitat, s'interrogava sobre la guerra i es dirigeix per carta a Freud
buscant les raons de la mateixa. Aquest escriu "Warrum Krieg" (El per
què de la guerra, 1932) afirmant que som incompetents per a evitar-la. Si per
una banda disposem d'unes tendències que ens impulsen a conservar, unir,
l'Eros; no podem evitar les antípodes dominades per Tànatos. Els components
psíquics, al igual que en física l'atracció repulsió, van per parelles; l'amor
i l'odi, van fusionats; entre ells resta
un espai menut, un a prop de l'altre: l'odi-enamorament, la silueta
Lucifer-Amor, Eros-Tànatos. En definitiva que el poble més culte, més solidari,
sota l'efecte d'una idea, d'un cap, d'un líder, d'una ideologia que unifiqui
les masses cap a postures extremes: Pàtria, Església, estat, llengua, raça,
color..., desperta els seus fantasmes arcaics i destapa la seva ira contra el
veí.
Cal assumir com som de antagònics, cal una
canalització de la violència i la cultura és la via. Però, no caiguem en la
trampa que l'occidentalització i que els trens europeus ens presenten en forma
de subjugació cultural. És cert que no son fonamentalistes perquè aquí els
carrers estan plens de botigues i aparadors i que la nostra "guerra
santa" es presenta en forma de lluita per arribar a fi de mes. I per
aconseguir-ho lluitem amb i contra qui sigui.
Deia Nietzsche
que el culte als herois caiguts amb les armes a les mans només són substituts
del culte als sants. Ens hem fet cultes, però la violència continua amagada
sota les pedres del consum, de l'escalada professional, del carnet polític com
a títol. En definitiva, si per una banda ens inculquen la comprensió i la
solidaritat, l'amor; per una altra, continuem adorant als nostres antics ídols.
Les nostres opcions sempre resten determinades entre el Caribdis de què fer-ne
i l'Escila de l'ètica, entre l'amor i la violència. Hem de saber buscar el pas
més humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario