Parlem d’una fase constitutiva del subjecte entre el 6 i 18 mesos, quan encara no està madur el sistema nerviós i quan el testimoni clínic ens parla dels fantasmes de cos esmicolats (període esquizoide de M.Klein).
El nen no pot fer la diferència entre ell i l’adult però serà gràcies a la mare que podrà reconèixer la seva pròpia imatge. Un moment bàsic que fa que al emmirallar-se es reconegui (identificació imaginària). Fet que es repeteix en el colom que pot ovular tan sols amb la presència d’un semblant, o la llagosta peregrina que passa de ser solitària a gregària quan per igual observa a un de la seva espècie i la imitació dels seus moviments. Amb això es destaca l’engany de la imatge i el jo como a jo de desconeixement.
«El sujeto se ve duplicado: se ve como constituido por la
imagen reflejada, momentánea, precaria, del dominio, se
imagina
hombre sólo a partir de que se imagina» [1]
És
la mare qui al confirmar-li amb el “ets tu“ atorgarà al nen un “sóc
jo“ (encara no com a pronom). Parlem en definitiva de narcisisme i de la
necessària presència de l’Altre per a la seva constitució, així com el
sorgiment de l’ideal del jo: «incluso el ciego está ahí sujeto a saberse
objeto de la mirada».
Lacan busca una teoria de la antropogènesis del subjecte humà i a la vegada pensar el narcisisme primari.[2] Serà en definitiva per a Lacan donar el cop definitiu a aquells que pensaven el “jo” com el nucli dur de la personalitat.
Abans
d’arribar al mirall diu Lacan al referir-se al jo des de l’òptica psicoanalítica:
“Experiència de la qual s’ha de dir que ens oposa a tota filosofía derivada
directament del cogito”[3]
Del “Cogito, ergo sum” que equival a dir “Penso, doncs existeixo”, o també Penso, doncs sóc”, “jo penso, doncs jo sóc” , al “Penso, allà on no sóc, sóc on no penso” de Lacan. Pensar és poiesis, donar-se un ser. La subjectivitat es funda en la paraula. El cogito topa amb lo Real. Si pensa l’inconscient, no sóc jo qui pensa, pensa l’allò. El lloc del mirall es el lloc des del qual el jo està alienat en un altre lloc. En definitiva està parlant del subjecte de l’enunciat i el subjecte de l’enunciació.
Reconèixer és una experiència tan sols humana. És el lloc de la imatge, del doble, de l’agressió. Inicialment el jo (moi o je) no deu de confondre’s amb el subjecte. Jo (je) és el subjecte de l’enunciat i jo (moi), el subjecte de l’enunciació. On penso és el camp de l’Altre: Sóc l’objecte d’allò que l’Altre pensa. No hi ha lloc pel “Jo controlo”.
1.1.- La imatge
Seducció
recíproca on ens deixem seduir i som seduïts pels altres (aspecto estatutari
de Lacan)
El
narcisisme és reflex, especularitat, és el reconeixement a través de l’altre...és
per això que el jo es un jo de desconeixement[4]
2.- Estadio del espejo[5]
Veiem les etapes:
2ª
etapa.- Ja no tracta a aquesta imatge com a un objecte real, no intentarà
apoderar-se d’ella. No difereix d’un ximpanzé. La imatge no és més que imatge,
la mare irrealitzada.
3ª
etapa i 1er temps de l’Edip.- Arriba a reconèixer-se en aquest altre la seva
pròpia imatge. Identificació amb la seva pròpia imatge, identificació amb la
mare “identificació primària”.
2n
temps de l’Edip.- Prohibició del pare, castració.
3er.
Temps.- Accés al Nombre-del-Padre i a l’ordre simbòlic “identificació secundària”.
Tot això suposa:
Ø Gaubança
entre els 6 i 18 mesos davant la imatge reflectida al
mirall. (Bolwin i Bolk).
Ø El
nen es reconeix, abans de ser capaç de fer-ho (prematuritat
humana). No és diferent del ximpanzé.
Ø Primacia
de la imatge: El jo com a altre.
Ø Presència
de la mare que li confirmi.
Ø Identificació:
ser capturat per una imatge. Dual, cos i imatge.
Imaginària.
Ø El
mirall li retorna una imatge total on tan sols hi havia
fragmentació (Gestalt).
Ø Imatge
és evanescent i no eficaç, però estructurant (coloms,
llagostes gregàries)
Ø El
mirall és un artifici que substitueix al semblant.
Ø Destí alienant i alienat del jo. La imatge
és i no és ell.
Ø “El
jo és un altre” Precipitat d’identificacions permanent.
Ø Agressivitat,
transitivisme, gelosia.
2.1.- Antecedents
Per
què el mirall? En una introducció als seus Escrits, "De nuestros antecedentes" (1966), diu Lacan que
la teoria sobre el jo s’ha d’argumentar seguint a Freud, en dos preceptes: La
imatge del propi cos i la teoria de les identificacions.
El 31 de juliol de 1936 en el XIVè Congreso Internacional de Psicoanálisis en Mariembad, el Dr. Jacques Lacan pronunciava la seva conferència "El estadio del espejo", tallada als deu minuts per E. Jones (versió no publicada). Si ho erà en una segona comunicació el 17 de juliol de 1949 al XVIè Congreso Internacional de Psicoanálisis de Zurich "El estadio del espejo como formador de la función del yo (je) tal como se nos revela en la experiencia psicoanalítica".[6]
Formador
de l’estructura com a conseqüència del que passa a la fase del mirall. És el
resultat d’una identificació amb una forma (Gestalt del propi cos) Calco de la
semblança que el mirall retracta.
Ø Parlem
de fase del mirall per a allunyar-nos de qualsevol referència a fase
genètic-evolutiva.
Ø És
una “vivència de gaudi” davant la imatge complerta que s’anticipa en la
vivència a una completud que el nen (infans) encara no posseeix.
Ø “Vivència
gozosa” (Aha-Erlebnis) que s’anticipa a la immaduresa del nen.
Al
Seminari I, planteja dos narcisismes. El primer pren com a base la
imatge del propi cos, mentre que en el segon pren la base de la imatge del
semblant.
2.2.- Referents
En
1888 es publica una obra de Bernad Pérez [7] “L’art
et la poésie chez l’enfant”, allà es comenta per primera vegada
l’experiència del nen davant d’un mirall i la seva actitud diferent de la de
l’animal (observació que resta oblidada en el temps) Partim de lo imaginari.
Lacan, malgrat que és reaci a referir-lo s’aprofita de les observacions d’en
Wallon, Wallon és director del Laboratori en la Escole Practique des Hautes
Estudes en 1927. Relata l’experiència que l’explica el seu amic Charles Darwin.
El fill d’aquest somriu a la seva
imatge i la del seu pare, però es gira sorprès. És a dir no diferencia en temps
i espai al seu pare reflectit al mirall i al pare real que riu rere d’ell. A la
vegada quan és nomenat dirigeix la seva mirada al mirall.
Wallon va comparar nens i ximpanzés entre sis mesos i tres anys posats davant del mirall. Segons Wallon el nen reconeixia la imatge d’altre abans que la seva (5 mesos).
Lacan no vol fer servir el terme esquema corporal (Wallon)[8] ni “L’imprinting” de Lorenz hipotecats en la neurofisiologia i anomena a aquesta imatge del cos “anatomia fantasmàtica” com una barreja d’imatge i investidures libidinals que fa el subjecte per a passar de la representació angoixant del cos fragmentat a la imatge unificada. "La función del estadio del espejo se revela entonces como un caso particular de la función de la imago, consistente en establecer una relación del organismo con su realidad, o, como se dice, de la "innenwelt" con la "umwelt".[9]
Pel contrari que el mico, “La inanitat de la imatge” succeeix la “gaubança”. Hi ha un interès del nen per la seva imatge, abans de que es pugui reconèixer en ella.
“La cría de hombre, a una
edad en que se encuentra por poco tiempo, pero todavía un tiempo superado en
inteligencia instrumental por el chimpancé, reconoce ya sin embargo su imagen
en el espejo como tal. Reconocimiento señalado por la mímica iluminante del Aha-Erlebnis
en la que para Kohler se expresa la apercepción situacional, tiempo esencial
del acto de inteligencia"[10]
La
diferència està en que el nen accedeix a l’espai especular diferenciant espai real
i espai imaginari, ja que saluda a la seva imatge especular "salvo que
el nenito esté muy psicótico". Nota la diferencia entre el que és un i
la imatge.
Abans
vivia presoner dels "fantasmas del cuerpo fragmentado"
(esquizofrènics) i ara veu una totalitat unificada.
2.3.- Etapes de l’estadi del mirall
1ª.- El nen acompanyat d’un adult davant un mirall reacciona com si la seva imatge fos una realitat. Confon reflex amb realitat, o al menys la imatge d’un altre: Confusió entre un mateix i l’altre vinculat al registre imaginari.
2ª.- Comença a entendre que el reflex no és “real”, és sol imatge. Comença a diferenciar-lo, l’altre no és un ser real, sinó una imatge.
3ª.-
Coincideix amb el primer dels temps de l’Edip. El nen s’apodera de la imatge
que el retorna el mirall, es reconeix, s’identifica, és una conquista progressiva
de la identitat del subjecte.
Creu
que aquesta imatge és la seva (transcendental) i que tan sols és una imatge que
unifica l’atomització corporal.
Es
tracta d’un fenomen estructurant, però basat en una il·lusió imaginaria que unifica
els membres formant en el subjecte un Jo-Ideal base de les futures identificacions.
Un parany en el qual el jo es precipita. Cal franquejar aquesta etapa per a
constituir-se com a subjecte.
Així el jo es recolza en quelcom aliè. Malgrat que la imatge sigui la del propi cos, ell la rep amb sorpresa, desconcert, joia..., que delata que en la seva interioritat havia desconeixement d’aquesta forma.
Fa un esbós de la subjectivitat al discriminar entre el jo i l’altre, afirmant que el jo no esgota la subjectivitat. Però viu en un espejisme, pura virtualitat, és efecte il·lusori. Pel contrari el mono corre a veure que hi ha rere l’artifici del mirall, considera a la imatge com a real, tan sols hi ha imatge real.
Nen: espai real <·······> espai imaginari. Sóc jo.
a (real) .............a' (imaginari)
Mono: espai real. No es reconeix en el mirall.
a (real) .............a (real)
Freud
anomenava “Hiflosigkeit”, Desamparo del lactante. Lacan parlarà
de “prematuración del nacimiento” i Bolk de “fetalización”
Hi ha oposició entre anticipació i immaduresa ja que el desenvolupament del nen no permet tal assumpció, ja que encara no està mielinitzat. Hi ha un interés del nen per la seva imatge molt abans de ser capaç de reconèixer-se en ella.
Matriu de la primera oposició:
Adelant mental
----------------------
Indefensió biológica
Del costat de lo Real hi ha atomització propioceptiva. Del costat de l’imaginari captació unificada, unificació. El que fa el jo davant aquest cos autoperceptiu atomitzat és reprimir-ho (jo = repressió primària) para alienar-se en la unitat de la imatge gestàltica especular.
Real (atomització)---------> Real, displaer,
repressió.
Imaginari (unificació)---> imatge, (jo) alienació.
|
Anticipació |
Unitat especular |
IMAGINARI |
|
Inmaduració
Biològica |
Dades
propioceptives atomitzades |
REAL |
Aquesta
imatge té una funció estructural i tranquil·litzadora. La dislocació angoixant del cos fragmentat troba un punt
focal que la lliga.
És
la matriu fonamental de tot jo humà. El jo resta constituït com a un altre.
Hem
de fer una lectura de baix a dalt en cada element, ja que el subjecte en realitat
el que fa és defensar-se de l’atomització per a alienar-se en la seva unitat
imaginària.
El
jo és el resultat de tal alienació. Captar la seva imatge i reconèixer que és
la seva cara i no la d’altre, moment que marcarà la seva existència; es creu aquesta
imatge i és aquesta imatge: Fora de la imatge no sóc res. Identificació estructurant.
Ø
Identificació primària, origen de les
futures.
Ø
Identificació dual, reduïda a dos
termes: cos i imatge.
Ø
IdentificaIió immediata, narcisista,
per a Freud.
Ø
Identificació imaginària per a Lacan,
ja que s’identifica amb un doble de sí mateix, amb una imatge que no és ell,
però on emplena un buit existent entre cos i imatge.
3.-
Agressivitat
En la primera infància (agressivitat) és l’actitud del subjecte que tendeix o apunta a fragmentar el cos dels seus semblant, identificat amb el seu. Davant d’un altre nen, agredeix, esquartera, despanzurra i si no hi ha d’altre ho fa amb nines. Hem de buscar la seva etiologia en la relació que anomem transistivisme:
Un nen és per a un altre la pròpia imatge del mirall, la imatge que ha sortit del mirall i corre pel espai. Si col·loquem nens de la mateixa edat en grup, sense intervenció de l’adult, veurem que confonen els seus gestos: Veu caure un nen i plora, veu picar i diu que li han picat (transitivisme, observat per Carlhotte Bülher i reprès per Wallon i Lacan).
Existeix
una confusió entre sí mateix i l’altre. És alienant, confusió entre sí mateix i
els objectes. No té distància davant el seu doble, confon el seu cos amb el del
semblant que és pres com a un doble. Tot això es mou en el registre de
l’imaginari.
“Jo sóc l’altre”
Real 1 (jo atomitzat) .... Real 2 (altre integrat))
Aquestes
primeres identificacions són d’identitat, les futures seran de semblança, doncs
el subjecte ja ha adquirit aquesta distancia en relació a la seva unitat
imaginària. Això ens condueix a la connexió entre narcisisme i agressivitat.
Abans
de l’Estadi del Mirall, la idea de cos fragmentat “morcelement”, no produïa
malestar. A partir d’ara l’amenaça del retorn al cos morcelé le enviarà
a l’angoixa.
El
nen reclama la seva mare per a que l’asseguri la seva existència i pugui conjurar
en ell el risc de mort (fantasma de dislocació). Però sigui com sigui l’actitud
de la mare, aquest reclam no pot ser satisfet, ja que té la seva arrel en un
desemparo biològic (manca de ser), prematuritat, fontanel·les, pel escàs i prolongació
de la infantesa.
Es
pot produir davant d’aquesta situació un trencament. El nen angoixat davant la
seva imatge, fuig resta espantat, petrificat no suporta la mirada dels altres
en el mirall. És una regressió en tota regla a l’estadi del “cos fragmentat”.
L’agressivitat i la seva funció formem part de la naturalesa paranoica, es relacionen directament amb l’experiència del mirall i tenen especial transcendència en la constitució del jo com a entitat il·lusòria.
En Aimée, cas investigat por Lacan en 1932 en la seva tesi de doctorat "De la psicosis paranoica en sus relaciones con la personalidad",[11] en referència a les psicosis autopunitives, parla del narcisisme com a terra incògnita. Així, la
paranoia no era l’evolució d’un procés psíquic (Kraepelin) ni un increment de les traces del caràcter (Serieux i Capgras), era més bé una qüestió de formació del jo [moi] que crea dins del subjectivisme un altre apremiant amb autonomía pròpia: “El doble”, real amat i odiat dintre del seu propi jo.
Aimée
és internada en Sainte-Anne per un intent d’assassinat. Segons Lacan,
la
seva libido estava fixada a la imatge de la seva germana, que adoptava posicions
d’objecte agressor i d’amor, però que en qualsevol cas anul·lava el concepte de
jo.
Narcisisme i agressivitat són correlatius. Aimé per a apaivagar-se agredeix la completud que una actriu li retornava. Així s’evidencia que l’estructura més fonamental de l’ésser humà en el pla imaginari, consisteix en destruir a qui és la seu de la teva alienació[12]
L’agressivitat
de l’ésser humà consisteix bàsicament en imposar-se a l’altre, per a no perdre
la seva identitat. La gelosia “jaloussance” (gelosgaudi) consisteix en veure
a l’altre que gaudeix de quelcom que m’exclou.[13]
Però hauríem de preguntar-nos si el estadi del mirall, té lloc en totes les cultures; és sabut que en moltes no existeix el mirall. Oscar Masotta contesta:
"Aunque no haya espejos toda cultura guarda sus muertos. No hay cultura que no tenga una referencia respecto a sus muertos. Y si guarda a sus muertos, si hay tumbas, quiere decir que estos seres... se identifican con los muertos. Y al identificarse con sus muertos, son capaces de hacer un intercambio de imágenes que sostiene la idea de inmortalidad. Lo cual quiere decir que en la idea de tumba hay un espejo escondido. Es decir el concepto de identificación funciona, lo que significa que distingo entre yo y otro que es como yo sin ser yo"[14]
Allò que vol dir es que més enllà de que el mirall no és res mes que un artifici substituït fàcilment per la mirada, la societat és la transmissora... ja sigui per escrit, per la paraula o per la imatge.
A
partir de 1960, quan comença a tractar lo real, Lacan planteja que la visió de la
imatge per sí mateixa no és qualitat suficient per a unificar el cos: “El
cec no tindria jo”. És la mirada de la mare a la qual es dirigeix qui li
confirma la seva dimensió de subjecte, la mare com a pulsió desitjant, mare en
falta. Per molt que la mare el signifiqui que l’estima, no hi haurà significant
total que l’empleni.
Trobem
així dues faltes, una en la imatge i l’altra en el llenguatge. Aquí ubicarà Lacan
l’objecte (a). A partir d’ara el narcisisme s’estructurarà respecte a
una falta.
El
subjecte no pot controlar ni dominar el seu cos que se’l presenta fragmentat.
La
identificació amb el semblant il·lusòriament el completa: És una imatge salvadora.
La
garantia sobre el meu cos l’atorga l’Altre. A l’Altre el deu faltar quelcom i
jo sóc aquest objecte “passatge a l’acte de l’alienació”. Ja Hegel
plantejava que el subjecte pretén desitjar que el valor que sóc o “represento”
sigui el valor desitjat per l’Altre. Això significa: “O jo o el altre” ,
no hi pacte possible: “O tu o jo”...
intenció
agressiva. Aquesta intenció agressiva motivada per l’alienació del jo pot
prendre com a objecte al propi jo “agressió suïcida” de la “paranoia d’autopunició”
Per a impedir el reduccionisme del mirall, configurarà l’objecte (a) connectant amb la cultura i lo simbòlic. Així el nen passarà del Jo Ideal (projecció imaginària) al Ideal del Jo (introjecció simbòlica).
Allò
que ens dirà l’estadi del mirall es pot resumir, de entrada en el següents termes:
Ø El
cos no és una realitat. El cos, el que diem com a “cos propi” per sí
mateix no pren consistència, cal un fenomen que el doni sentit i el
constitueixi.
Ø No
es neix amb un cos, cal un acte psíquic. El jo (je) necessita per a
constituir-se de quelcom que l’anticipi una unitat. Prèviament sols hi ha un
cos “atomitzat”. El (je) és el resultat de l’estadi del mirall, abans
no hi havia jo.
Ø Aquest
(jo) serà la matriu de les futures identificacions secundàries (moi)
Ø Per
a Lacan la causalitat psíquica es efecte d’una l’alienació.
4.- El model òptic: La il·lusió òptica[15]
Lacan
en un moment critica la concepció del personalisme de D. Lagache: “Observación
sobre el informe de Daniel Lagache: psicoanálisis y estructura de la
personalidad”. Critica que es pensi que la personalitat resti limitada a
les relacions entre semblants. Lacan
demostra que es tracta del subjecte i les seves relacions amb l’Altre. A tal
efecte s’empara en un muntatge òptic.
L’estadi
del mirall introdueix un problema que no està present en el regne animal i el
problema és que la imatge de l’altre té captiva al subjecte. Els animals són
casi indiferents als mirall, mentre que el subjecte, el jo resta subjecte,
atrapat a la imatge de l’altre: Alienació, engany... pren como a objecte lo que
és la imatge de sí, el seu doble: “Yo soy otro” de Riembaud.
3.1.- La il·lusió del gerro de flors invertit.
Figura 2
Si
em situo al bord del mirall veuré el gerro dintre d’un calaix i un ram de flors
al cim. No hi cap relació. Això és el que passa al nen als sis mesos: El gerro representa
el cos del nen, el mirall el seu cervell (encara no mielinitzat). L’ull un apèndix
del seu cervell, les flors els seu membres i parts del cos (cames, braços, si,
escíbal, penis), les pulsions o els objectes pulsionals, en definitiva cos
fragmentat. El nen no en sap si són exteriors o interiors a ell.
El valor metafòric de cada un dels components és presentat por Lacan en els següents termes: "La caja representa el cuerpo de ustedes. El ramillete son los instintos y deseos que se pasean. ¿Y qué es el caldero? Tal vez el córtex. ¿Porqué no?" [16]
figura 3
Qui
dóna consistència són les flors. És en torn a les flors (objecte real) que es constitueix
l’objecte mig real, mig imaginari que és el gerro que abraça les flors.
Cos-membres
(Continent, contingut). El forat del gerro es vincula als objectes libidinals,
cos amb el seus forats (zones erògenes). Les flors són reals, el gerro és real... però el cos (la unió d’ambdós) és
l’imaginari que enganya. El subjecte necessita del mirall pla per a adonar-se.
El
gerro, florer és un receptori que s’ofereix per a que quelcom vingui a emplenar-ho.
L’Altre és qui ofereix objectes que van a situar-se als forats corporals: La
mirada se situa en l’òrbita ocular, si no serà “mirada perduda”. La veu,
el pit a la boca, el control d’esfínters (forat anal)... organitza les
pulsions.
Si
ara col·loquem un mirall pla (A) es constitueix una imatge virtual [i’(a)]. La imatge
virtual es forma a l’altre costat del mirall (figura 3). Virtuals són les produïdes
per miralls planers. No representen il·lusió òptica, es comporten com a
imatges. La imatge real es forma del mateix costat on està l’observador. Són produïdes
per un mirall còncau. Es comporten com a objectes i no com a imatges. Impliquen
il·lusió òptica, engany.
En
ambdues es produeix inversió simètrica. La imatge en el mirall planer es produeix
en el mateix pla i és més petita; en el còncau s’inverteix de baix a dalt i
viceversa.
4.1.- IRS
Ø Les
imatges del mirall esfèric, són l’Imaginari: “Il·lusió del jo”.
Ø L’aparell
òptic més els objectes inaccessibles (flors que tan sols s’hi veuen a través de
la imatge il·lusòria) són lo Real.
Ø Les
lleis de producció de les imatges, lo Simbòlic .
Aquest (A) Representa a un altre diferent de mi que posa un mirall: parlem de la cadena simbòlica, el desig dels pares. El gerro, el propi cos apareixerà com a imatge virtual justament per aquesta mediació. Abans de situar el mirall (A) hi havia un espai real davant i rere.
L’Altre
(A) farà que el meu ull (S) es reflecteixi en un punt simètric (I). Es com si jo
hi fos en (I). La meva pròpia imatge m’ha esta facilitada per (A). Es tracta de
pensar que la il·lusió en el nen té per condició el consentiment de l’Altre. (Figura
4)
Què ens indica aquest model òptic? Doncs que aquesta il·lusió afirma el caràcter d’anticipació enganyosa de la primera constitució subjectiva corresponent a l’estadi del mirall. Hi ha una clara dependència de lo Imaginari (Jo ideal) a lo Simbòlic (Ideal del Jo). És la imatge virtual i’(a) qui funda la imatge real i(a). Ara entre els dos espais reals apareix “l’altra escena” [eiene andere Schauplatz] escena que no existeix més enllà dels nostres somnis. Indiquem que i(a) no se representa malgrat que la seva imatge (i’(a)) sí. No ho fa perquè el subjecte humà no té accés a això ni en l’autisme. Això és l’animalitat.
Així tenim que l’objecte (a), les flors és on hi fixo la meva visió, però el conjunt il·lusori depèn de l’orientació d’A i el lloc d’I.
Veiem dos espais: un real i un altre virtual. A partir d’ara el subjecte nen quedarà atrapat en aquesta alienació i quan vulgui ser persona, mirarà cap a S,I [El jo (je) serà presoner del substantiu (moi)]. Atrapat en l’altra escena, no sabrà si és ell o un fantasma.
Chuang Tzu “Va somniar que era una papallona i no sabia al despertar si era un home que havia somniat ser una papallona o una papallona que ara somniava ser home”
Figura 4
Observem
que l’ull no pot veure el gerro real des d’aquesta posició. Tenim les flors que
són reals. Tot el que veiem a la dreta és virtual (simbòlic, segons Lacan). Cal
que el subjecte passi a aquesta virtualitat per a no restar en l’engany. Així
es veurà com el veu l’Altre i tindrà més propera la seva veritat.
Els subjectes ens veiem com pensem que ens veu l’Altre.
Tot el que envolta l’esquema (el·lipse) correspon al marc de la realitat. Dins està el subjecte. L’Altre hem dit que és el mirall planer. Per tant l’Altre està dintre del subjecte. Cal el recurs de la topologia.[17]
4.2.-
L’objecte (a)... l’objecte perdut.
Té a veure a la idea de pèrdua narcisista (pèrdua del pit matern, de les fems, el mateix naixement com a separació de la mare). Freud deia que quan es connecta aquesta pèrdua amb el penis, és quan podem parlar del complex de castració.
Lacan
parteix d’aquesta idea i aporta l’objecte (a) i dóna nom a la raó d’aquesta sèrie
d’objectes (-φ). La seva fórmula del fantasma S◊a per a referir-se a la recuperació
fantasmàtica de la pèrdua. Posa una barra al subjecte per a indicar la seva
marca de la falta.
4.3.- On podem trobar en el model òptic l’objecte (a)? Jo ideal, Ideal del jo.
El fet de que l’ull sigui posat del costat del mirall còncau permet que el mirall pla l’enviï a un punt simètric, que és on Lacan ubicarà l’Ideal del jo, associant aquest mirall amb l’ordre simbòlic:
"la relación simbólica
define la posición del sujeto como vidente. La palabra, la función simbólica,
define el mayor o menor grado de perfección, de completitud, de aproximación de
lo imaginario; la distinción se efectúa en esa representación entre el
Ideal-Ich y el Ich-ideal, entre yo-ideal y el ideal del yo. El ideal del yo
dirige el juego de relaciones de las que depende toda la relación con el otro”.
En
altres paraules, el Jo ideal és una imatge, però l’Ideal del jo no
ho és i aquesta oposició mai serà qüestionada por Lacan[18]
Al
mirall podem diferenciar els objectes narcisistes del objectes (a). La primera imatge,
la real produïda per el mirall còncau ens remet al jo (moi) del narcisisme
primari que dóna la forma del meu cos. La imatge virtual mostra la constitució
del jo ideal que depèn de l’I (Ideal del jo).
Així
el Jo ideal és una projecció imaginaria i l’ideal del jo com a
introjecció simbòlica.
Lacan manifesta que els objectes (a) no són especularitzables. És a dir, que la seva reflexió és idèntica a ells mateixos. No pateixen inversió. El objectes narcisistes pateixen de la simetria invertida: El cos és narcisisme i els òrgans objectes (a).
Podem
veure els objectes (a) gràcies al mirall pla. Aquest, quan oscil·la pot revelar
el buit. En el bord del gerro les imatges canvien i el que està al cim no obeeix
a les mateixes lleis del que està a baix.
Lacan
situa la raó d’aquesta pèrdua (-φ) en la part no visible del model òptic. El que
la persona té davant seu és la imatge i’(a), és a dir la il·lusió.
Mentre que l’(a) que és el suport del desig en el fantasma (S◊a)
no és visible.
L’objecte
és el que falta a la imatge de l’Altre, on el subjecte aliena la seva pròpia
imatge i on fonda el seu desig.
Esquema òptic tal i com apareix en al “figura 2” de
"Observación sobre el informe de Daniel
Lagache"
(pàg. 654 de l’ edició Siglo XXI de los "Escritos") i en la
sessió del 24 de febrer de
1954 del seminari "Los escritos técnicos de Freud" (pàg. 126 de la edició Paidos)
Ara
l’ull ha canviat a S1 (barrat) Si el subjecte està en posició S2 (barrat)
i l’Altre (A gira 900) el subjecte té accés a la imatge
real (a) i també al i’(a) (metàfora de l’arbre
que es reflexa al llac). Això significa el canvi de posició del subjecte al final
de l’anàlisi, gràcies a la caiguda de l’Altre.
4.4.- Esquema simplificat dels dos mirall
Lacan
parla de la balança del desig, l’oscil·lació del mirall entre O i O’ que produeix
canvi en la posició subjectiva, efectes de l’intercanvi simbòlic.
Diu
Lacan:
“En O coloco la noción de moi inconsciente del sujeto”[19]
Passar
de O a O’, de lo que és desconegut al subjecte a la imatge on reconegui les
seves càrregues imaginàries.
Figura 12
[...] Lo que primero estuvo en O y luego en O’, y después de nuevo en O, debe trasladarse ahora al sistema completado de los símbolos. Así lo exige la salida del análisis” [20]
El final de l’anàlisi consisteix en “Presentar cada vegada menys superfície a l’Altre (analista)” “Wo Es war soll Ich werden”[21]
5.-
Models clínics: L’efecte de l’Imaginari sobre lo Real
Ø Certes tribus primitives pensaven que
una fotografia feta a la persona li podria robar la seva
ànima, es a dir el seu Real.[22] Quina
gent tan primitiva !!! . La persona que comentava això es
queixava de la pràctica habitual de la seva criada la qual punxava amb agulles
una imatge fotográfica seva a fi efecte de controlar-la ritualment. És a dir
que la criada confonia imaginari i real. És aconsellada de que l’acomiadi, però
malgrat la seva cultura diu que té por de que l’encateri tingui efecte Real.
Ø En
la seva tesi: "De la Psicosis Paranoica en sus relaciones con la personalidad"
(1932) Lacan parteix de la base del fet de que es tractad’un objecte odiat i
agredit en el cas d’Aimée[23].
Allò que agredeix és el seu propi ideal en el cas l’actriu Hugguette ex-Dulfos.
Però al agredir-la s’agredeix a sí mateixa.
Ø En
la malenconia el subjecte no es fa (-j),
no es fa la falta. Ës un objecte al servei de l’Altre. El subjecte s’ofereix
com a objecte per completar a l’Altre: L’ombra de l’objecte cau sobre el jo.
No en va en el suïcidi, pràctica a la que recorreixen, el subjecte es fa
objecte, s’elimina, volen netejar-se (del mapa). L’entrega no cal que sigui
total, es pot fer parcial, entrega al gaudi de l’Altre en forma de
somatitzacions. En la malenconia no es suporta la imatge, més bé es busquen
imatges on constituir-se identificativament, el que comporta dependre de
vegades en excés d’un altre personatge proper.
Ø L’enamorament.
Lacan comenta el cas de la novel·la de Goethe, en el moment en que el jove
Werther s’enamora perdudament de Charlotte.
Ø És
una moment visual on ella alimenta a un grup de nens. És aquesta maternal
actitud la causa del seu sobtat amor.
Ø Un
empresari cau perdudament enamorat d’una jove en el moment d’una
Ø entrevista
professional on seleccionava secretàries. La pasió es desborda fins a tal punt
que decideix entrar en anàlisi. Ella era la viva imatge d’ell quan era jove.
"Amamos a aquel que responde a nuestra pregunta: ¿Quién soy yo?". Entrevista*
a Jacques-Alain Miller (París) 17- 10-08.
Ø Lacan
aborda dos casos clínics que tenen a veure amb la relació de la paraula i la
imatge: Un és el cas Dick de Melanie Klein[24] i
l’altre és el cas Robert de Rosine Lefort (El lobo, el lobo!!!). Excepcional
és el cas de fobia que presenta Helen Deutch[25] “Un
caso de fobia a las gallinas”.
Ø La
despersonalització. Dintre dels quadres al·lucinatoris són de particular atenció
les figures del doble. La il·lusió de Sosies, és el conegut síndrome del doble
(Capgras). El síndrome de Frégoli, que presta el seu nom de l’il·lustre imitador italià que
repetía a la perfecció l’apariència física i el tó de veu de qualsevol
personatge.
Ø En
la literatura psiquiátrica hi ha molta referència al fenomen del doble, també
conegudes com a “al·lucinacions especulars”: Deuteroscopía, Autoscopía,
Heautoscopía.
Ø En
aquests quadres apareixen al·lucinacions visuals, presència de figures dobles,
o també autoscopia negativa on l’individu no percebeix més la seva imatge en el
mirall, transformacions corporals.
Ø l
síndrome de Cotard com a grau màxim d’aniquilament subjectiu despersonalització i desubjectivització.
[3] Comunicació presentada en el XVI Congreso Internacional de Psicoanálisis, en Zurich, el 17 de juliol de 1949
[4] LACAN, J., Seminario I, Los Escritos Técnicos de Freud: La tópica de
lo Imaginario, Paidós, pág.119.
5 El text es presenta com "Le stade du miroir comme formateur de la fonction du Je telle qu'elle nous est revélée dans l'expérience psychanalytique" ("El estadio del espejo como formador de la función del Je tal como nos es revelada en la experiencia psicoanalítica").
Als Escrits
s’indica que es tracta d’una comunicació en el XVI Congres Internacional de
Psicoanàlisis, en Zurich el 17 de juliol de 1949.
Recorden que el tema ja va ser introduït: "en nuestro último
congreso, hace trece años...", cuestión precisada en las "Referencias
bibliográficas en orden cronológico" al final dels Escrits, s’ndica
que va ser
”producido por primera vez en el XIV Congreso Psicoanalítico
International que se llevó a cabo en Marienbad del 2 al 8 de agosto de 1936..."
dans l'experériencie psychanalytique". (1949), Revue Française de
Psychanalyse, 1949-4. Hi ha versió castellana, "El estadio del espejo
como formador de la función del yo tal como se nos revela en la experiencia
psicoanalítica". Lectura Estructuralista de Freud, siglo XXI, 1971.
La conferencia pronunciada en el XIV Congreso de Marienbad, 2-8-1936, inèdit,
está classificada en l’ índex amb el nom de: "The looking glass
phase", en Int. J. of Psych.-Anal., 1937, I, 78.
7 Citat per A. Mura en El dibujo de los niños, Eudeba, pàg. 26
[8] WALLON, H., Les origines du caractère chez l'enfant.
Les préludes du sentiment de personalité, Boivin, 1934, editada en 1940 por
Presses Universitaires de France, Paris. Hay versión en castellano: Los
orígenes del carácter en el niño, Nueva Visión, Buenos Aires, 1980.
9 LACAN, J., Escritos I, siglo XXI, 1971, pág.14
10 LACAN, J., ibídem.
[11] LACAN, J., De la psychose paranöique dans ses rapports
avec la personalité, 1983. Hay versión castellana, De la psicosis
paranoica en sus relaciones con la personalidad, México, siglo XXI, 1976.
12 LACAN, J., Seminario I, Los Escritos técnicos de
Freud, op. cit.,pág. 256
13 San Agustín, [Confesiones, I, VII), citado por J. Lacan en La Familia, ) Editorial Argonauta, Argentina,, 1997. p. 44.
[14] MASOTTA, O., Lecturas de psicoanálisis Freud, Lacan,
Paidós Psicología profunda, Buenos Aires, 1992, pág. 58.
[15] Lacan, J. Seminario I, Los escritos técnicos de
Freud. En l’edició en castellà hi ha una errada: S’ha invertit el esquema
de la pàgina 191 que deu anar a la pàgina 212 i viceversa.
[16] Jacques Lacan, El Seminario, Libro X "La angustia", Editorial
Paidós, página 40
[17] Eidelsztein, A., La topología en la clínica psicoanalítica. Ed. Letra viva,
pág. 50.
[18] Jacques Lacan, El Seminario, Libro I "Los
escritos técnicos de Freud", Editorial Paidos, Capítulo "Ideal del yo
y yo-ideal" (sesión del 31 de marzo 1954), página 214.
[19] El Seminario, Libro I, Los escritos técnicos de Freud,
ob. Cit. Pág. 412.
[20] Ibíd., pág. 293-294
No hay comentarios:
Publicar un comentario