La violència

 

Debat sobre la Violència

 Psicoanàlisis a debat: Espai de pensament contemporani. Diàlegs sobre la violència

 

Possiblement una de les poques formes de controlar la violència, el més Real del subjecte, és invitar-la al debat...

La psicoanàlisi, quan parla de El Real diu que l’odi és inseparable de l’amor. Inclús com diria Freud  que era l’odi abans que el amor (Diccionario de Roudinesco, 41)

El que en manté en vida és l’amor. “Ama a tu prójimo como a tí mismo”. (Marcos 12, 28-34), màxima que ens posa al resguard de l’odi; protecció necessària ja que allò que no desitja cap ànima humana, no hi cap necessitat de prohibir-ho (S. Freud, Contribuciones de actualidad sobre la guerra y la muerte, 1915, tomo II, pàg. 2144)

Estimar a aquell amb el qual m’identifico deu ser fàcil, però com estimar a aquell que és diferencia de mi?

El Cristianisme desconeix l’existència de l’inconscient. Sembla que té com a ideal no experimentar el desig: Les nostres vides no les podem deixar “a les mans de Déu”. Si allò funcionés com explicar la mort del semblant, la gana, les guerres, el racisme... el narcisisme de les petites diferències.?

L’odi va dirigit contra aquells que es satisfan de manera diferent. Quan els valors es col·lapsen ( Niestzche)

“La llei del nostre món és l’error, el malentès, el no reconeixement de l’altre” Atribuïm a l’altre els nostres fracassos en la feina, la família, en la societat, en el sexe... Ell, l’indigent, l’homosexual, l’immigrant, la igualtat de sexes... Els deus d’un poble són els dimonis d’un altre (Niestzche)

Nosaltres ens ocupem de l’odi i l’amor més genuïns, de les passions de les quals d’altres no volen saber.

Què podem esperar si en Tòtem i Tabú, s’afirma l’existència d’un assassinat com a origen de la humanitat, d’aquí la culpa, la necessitat de la religió, la moral i els rituals sacrificials.

La societat no és una entitat natural, està governada per diferents discursos que decideixen les formes del nostre gaudi.

Tot allò social, inclús la fraternitat reposa en la segregació.

La modernitat ens obliga al mateix gaudi por a tothom,  el subjecte como a objecte de consum, dintre del  que Lacan anomena l’ Alèthosphère poblada de lathouses   (Lahtos= ocultar, oblidar i aletheia= veritat, desocultar) com “gadgets” moderns que ens enganyen al prometre l’impossible. És així paradoxalment que la democràcia   acaba essent una forma més de dictadura. La “canallada moderna”, “la dictadura del mateix”... i el que és imposat violenta.

Latusa:- Lacan uneix ventouse, el aparato que cuelga con aparatós de verdad (alétheia) y objeto “a” Con ellos compuso Lathouse, como algo articulado al cuerpo