HIPÒCRATES I "EL MEDICAMENTAZO"

   

Rera la decisió restrictiva de medicaments per part del govern sembla que ens qualifiquen de malalts imaginaris com l'obra de Molière. Qui hagi patit l'àmplia gamma de símptomes amb els quals la vida ens sorprèn, comprèn clarament l'ordre de prioritats que donem a la salut, els diners i l'amor. Recuperar  la salut al preu que sigui és l'objectiu bàsic, per això un metge vell adoctrinava a un de jove dient-li: "Procura cobrar mentre pateix el pacient".

El govern avalant-se en una postura mèdica (salvant distàncies) i per a solucionar problemes econòmics, ha decidit tallar per l'òrgan sa. Es a dir, posar remei a la salut econòmica retallant el que era una conquesta social. Es a dir Asclepio, el déu de la medecina ha concebut a la seva filla Panacea, la solució.

Els remeis són  tan antics com la humanitat i aconseguir-los un esforç. El medicament com l'estat arranquen junts i com a tal depenen dels humors. Al "Corpus Hippocraticum" l'etiologia de les malalties reposaven sobre els quatre humors (líquids) : sang, bilis negra, flema i bilis groga; per això la teràpia venia orientada cap a la purgació, la catarsis. El govern amb un humor diferent, treu les tisores i opta per la cirurgia agressiva. Caldria preguntar-se si la història de la medicina podria donar llum al Ministeri d'Economia i ratificar el diagnòstic del "España va bien"

Hipòcrates (460 a C.), molt caut amb els fàrmacs, buscant de no lesionar als pacients; considerava perillós el remei fins que no estigués provada la seva terapèutica. Deia que la natura era  guaridora de tot mal; serà per això que feia servir molta aigua en les cures. No és aquesta l'òptica dels responsables de política del govern, els quals tenen més a veure amb la postura de Galeno de Pérgamo (129-199) que era partidari de la cura pels contraris; és quelcom així com que al cos se l'ha de donar el contrari del que et demana, amb els efectes sobre la salut que allò comporta. Un altre exemple que serveix  és el del suís Paracels (1493), el qual prioritzava l'etiologia,  les causes de les malalties i en contra de l'eclecticisme manifestava: "a cada mal un remei específic". En base a aquestes consideracions cal preguntar-se si la retallada de medicaments és el remei específic pel mal econòmic.

Als segles XVIè. i XVIIè., contra la malaltia es feia servir la dietètica, la cirurgia i els fàrmacs. Es pensava que la causa d'algunes malalties derivaven de la fermentació, la putrefacció dels aliments i la producció de gasos residuals. Aquí tornem a veure l'actitud de l'Executiu, en especial en la dietètica i la cirurgia i que això fa pudor a fermentat.

Si un metge és aquell que està disposat a guarir, un polític hauria de ser capaç de governar. En qualsevol cas  l'un i l'altre han de tenir cura del seu ampli ventall terapèutic i fer-lo servir èticament. Si és així, el medicament no subvencionat i de reconeguda necessitat terapèutica serà substituït per un altre de similar espectre que pugui renunciar a les normes que la indústria encareix. Perquè no podem oblidar que rera d'aquesta situació es troba la indústria farmacèutica qui recolzada en el poder i les lleis manifesta que tot el que s'ha descobert per a afavorir la salut i possiblement amb l'esforç del contribuent, ara s'ha de pagar doblement.

El govern usurpa la feina del farmacòleg i com l'alquimista pretén fer transformacions substancials i el ciutadà carregarà, amb les conseqüències. L'autèntic farmacòleg sap el què (la virtut curativa) i el per què (el mecanisme d'acció). Té aquestes virtuts el polític?. Aquests últims han de ser com els metges hipocràtics, capaços de  preparar-se ells mateixos els medicaments i no aplicar-los fins que tinguin la seguretat de l'efecte desitjat.

Possiblement és cert que hi ha un abús desmesurat dels productes farmacèutics, un excés de receptes i medicaments placebos. No és menys cert que la química inhibeix, anul·la, estimula, seda i que es fa d'aquestes propietats un recurs per a oblidar-se del que realment ens fa emmalaltir; però això és qüestió d'una política sanitària que promocioni la informació, l'educació, que eviti l'automedicació aconseguida gràcies a les farmacioles atapeïdes de productes que en tenim a cada casa.  No podem oblidar que amb el medicament posem pegats als forats per on se'ns escapa la vida i això és innegociable.

Aquesta és una qüestió i una altra molt diferent tractar de solucionar els problemes econòmics amb les rebaixes socials. Un antic precepte de l'homeopatia diu :"Similia similibus curantur", que ve a dir que la taca d'una móra negra amb una altra verda es treu. Que l'economia ha de buscar solucions en l'estructura econòmica i política. Possiblement no les trobi però aquest és un altre cas. El "Corpus Hippocraticum" manifesta en el jurament dels asclepíades: "El que no puguin curar les medecines ho curarà el ferro [tallant], el que no pugui curar el ferro ho curarà el foc, el que no pugui curar el foc deu ser conceptuat com a incurable."