NEUROCIÈNCIES vs. LOGOCIÈNCIES

 

 

Cap el mes d'Octubre està previst que es celebri a Platja d'Aro el III Congrés Nacional de Psiquiatria organitzat per la Societat Espanyola de Psiquiatria i la Societat Espanyola de Psiquiatria Biològica.  Aprofito el moment, dintre de les limitacions del context, per a respondre a la pregunta que sovint me formulen a fi efecte de que diferenciï la clínica, la manera de pensar i de tractar la malaltia mental per part de la psiquiatria i la psicoanàlisi. 

La Psiquiatria neix cap el 1800 com a mètode de tractament de la bogeria per la medicina. El boig incapacitat per a administrar la seva raó i els seus bens representava un problema social. És per això que és lliurat a la medicina,  la qual, en base  al seu criteri científic, fa que el boig passi de ser un "alienat de l'esperit" a un "malalt mental". Ja en els seus orígens dos estils clínics, dues maneres d'entendre la malaltia  es disputaven la raó: L'un a França capitanejat per Ph. Pinel i que  defensava la etiologia psíquica, mental, les causes morals i l'altre a Alemanya encapçalat per Griessinger, el qual argumentava que era una alteració, un mal funcionament cerebral el causant de les pertorbacions. Gran part de la Psiquiatria actual (però no tots els psiquiatres) decanta la seva opció per l'etiologia orgànica de les malalties psíquiques i per a tractar-les fa servi un arsenal terapèutic farmacològic. Algunes qüestions han afavorit aquesta elecció:

 Per una banda el descobriment de nous fàrmacs i per una altra la unió de la psiquiatria a la neurologia, l'avenç de les neurociències emparades en els psicofàrmacs. Així, si el que provoca la malaltia és una deficiència en la connexió sinàptica en una zona determinada, serà de gran ajut  l'estudi dels  neurotransmissors.

D'aquesta manera ha decidit abandonar el discurs del pacient i anar directament a trobar els criteris objectius de la desviació mental. Per a aquesta Psiquiatria tot deu situar-se en el model de la física i les interaccions moleculars. Si que hi ha una Psiquiatria Institucional que heretà els conceptes Pinelians, sí que hi ha una Psiquiatria que s'anomena dinàmica que fa servir el que Freud inventà, però sense fer psicoanàlisi. Tot l'exposat ha anat en detriment de la tradició clínica. Els grans clínics d'Europa des de Pinel, Esquirol, Falret, Kraepelin, Bleuler, Freud i tants altres, fins arribar a De Clérambault o J. Lacan, els vells odres del vi ranci, han estat desbancats per la teorització diagnòstica i l'asèpsia del DSM- i les seves versions, que han fet desaparèixer al subjecte de la paraula gràcies a un llistat de símptomes i signes on s'agrupen malalties.

Així, el model teòric ha de ser positivista i s'afanen en buscar el substrat anatòmic del qual deriva l'afecció: la psicosis maníac-depressiva, l'esquizofrènia, la depressió, l'angoixa (tot al mateix paquet), serien un grup de neurones que disfuncionen, o un problema de secreció enzimàtica. Amb un  neurotransmissor específic s'activarà el grup neuronal. Un model semblant al de la diabetis - insulina.  Entendre la malaltia com a lesió funcional reversible en la neurosi, no en la psicosis. És clar que es poden fer servir psicofàrmacs per a reduir la simptomatologia, però no per a guarir-los. Es pot suprimir momentàniament l'angoixa gràcies a ansiolítics que no tracten però que produeixen alleugeriment o si més no amaguen el símptoma.

Mentre que es fan scanners cerebrals a esquizofrènics en busca d'una frenologia cerebral, seria bo plantejar-se si és l'emoció la qual provoca la disfunció neuronal, si és l'angoixa la causant de la fallida sinàptica o viceversa. Ploro perquè estic trist o estic trist perquè ploro. La medicina segueix sense dirigir-se a les causes.

De fet comença a parlar-se més de "neuro" que de Psiquiatria com a especialitat autònoma dins la medicina. No és estranyar que resti estrangulada per la química.

La psicoanàlisi està més propera a les logociències, no és experimental però es basa en l'experiència i busca el recolzament de la lògica, la lingüística, l'antropologia, la topologia a fi efecte de matematizar el seu discurs i donar raó del que és el subjecte. Intenta que aquest subjecte, l'home demens  (inconscient) inventi el seu camí, el seu sentit o sense sentit més íntim.

El fenomen de la bogeria, com a de qualsevol trastorn psíquic no és separable del llenguatge, del ser en definitiva, com manifestés Lacan. Això vol dir que pot haver-hi bogeria sense que impliqui una disfunció neurològica. En qualsevol cas qui està implicat en la seva malaltia és el subjecte de la paraula. No és igual dir "sóc" depressiu, que "tinc" una depressió. No és igual "sóc" anorèxica que "tinc" anorèxia.

És a dir, que mentre que uns parlem del subjecte de l'inconscient, la significació  abans que la  secreció,  els altres ho fan de canvis moleculars als cervell. La psicoanàlisi té un mitjà que és la paraula i és gràcies a ella que podem apropar-nos a la veritat del pacient. Això sí, una paraula que no implica el consell, la suggestió ni l'adoctrinament.

L'èxit de la psicoanàlisi va coincidir amb un tipus de societat més humanista, alguns prefereixen dir més d'esquerres, amb una altre tipus de compromís cultural; ara l'atur, les psicoteràpies corporals, la farmacologia ràpida i barata han fet que alguns com  Jacques Derrida manifesti: "pot ser útil [la psicoanàlisi] en cas d'emergència o d'escassetat, però hem avançat des de llavors". Seria bo ens expliqués cap a on.

Les malalties es mimetitzen amb l'època històrica. L'imaginari, la cultura, les creences, filosofia, religions, determinen les relacions, les idees i en suma a la persona.  Les mentalitats, les malalties són l'anàlisi de les formes discursives de l'Altre en una època determinada i les maneres de com això configura al subjecte i el subjecte es fa a partir del que rep d'aquells que estan als seu voltant. El pacient dels 90 està afectat de depressió, solitud, inestabilitat emocional, pèrdua d'identitat, símptomes narcisistes, fenòmens psicosomàtics i això vol dir que el subjecte està implicat  en la seva existència, el seu desig;  dimensions clíniques aquestes impossibles de quantificar científicament. Per tant, malgrat que ell  ho vulgui no podem optar per tractaments essencialment químics per a teories essencialment psicogenètiques. Lacan manifestava: "Millor que renunciï qui no pugui unir al seu horitzó la subjectivitat de la seva època".

Però, curiosament el que es podia pensar com a un triomf de la ciència i que aquesta desplacés a la màgia i la religió,  ha rebut resposta social simptomàtica amb un avenç de la màntica  (art d'endevinar, presagiar, profetitzar) o les teràpies anímiques. Un retorn a lo màgic.  No es confia en la ciència. Richard Feynman, físic, Nobel al 1965 digué: "la ciència és la creença en la ignorància dels experts."

 Difícil tasca la nostra,  la d'aquells que ens dediquem a les ciències "Psi" a l'hora de donar llum i aclarir els conceptes. Sembla que l'ésser humà té en exclusiva la construcció de torres de Babel.