La
escuela no puede asumir el carácter implacable de la vida
ni
querer ser otra cosa que un juego o una escenificación de la vida.
(Sigmund
Freud, 1910: Contribuciones para un debate sobre el suicidio)
El fracàs, altre dels significants que ens aborden de manera implacable a pares i educadors. Un tema que sempre és reprès a l’inici de curs i amb motivacions no sempre clares. En definitiva ens anuncia que un 30% dels alumnes no acaba l’educació secundària obligatòria i altres tants la post-obligatòria.
L’OCDE, ens avisa que estem en nivells
preocupants en relació als alumnes que acaben batxillerat. Els arguments són
múltiples i van des de la manca d’inversió en educació i en recursos humans, el
fracàs del model educatiu i al final deixen caure de manera maliciosa i
enverinada que el professorat espanyol està rebent salaris més elevats que a la
resta d’Europa.
Com a pares deuríem anar més enllà de
les informacions interessades sense negar la certesa de que els nostres fills
rebutgen certs models culturals que se’ls ofereixen i que a vegades abandonen
en una certa desesperació i impotència.
Alguns plantejaments venen a abordar el
tema:
-
Aquells que argumenten que s’ha de ser més
rígid i no permetre que l’abúlia de l’alumnat ens devori. Nostàlgics de
l’autoritarisme.
- D’altres diuen disposar de tot tipus de
recursos psicopedagògics i els més avançats models organitzatius, que pensen
que deu d’haver un ensenyament que
possibiliti que l’alumne sàpiga buscar el saber sense necessitat de recórrer a
memorització, aconseguint que ni sàpiguen, ni sàpiguen buscar. Disposen de paraules
explicatives: violència escolar, fracàs escolar, hiperactivitat, depressió,
estrès, addicions, bullyng, mobbing. Però no per posar noms solucionem
problemes i menys encara si els mediquem. El subjecte acaba per dir: - Sóc
depressiu, en lloc de: - Tinc una depressió. No crec oportú el
generalitzar tant en factors emocionals, intel·lectuals, motivacionals, ni
tècniques d’estudi. Aquests especialistes apareixen amb les seves receptes i a
vegades ho aconsegueixen, però més per prestar atenció que per les tècniques
aplicades. Quan a Freud li comentaven els beneficis de les cures termals en
balnearis, deia que més que l’aigua càlida, l’èxit era de les infermeres i
l’afecte que subministraven.
- Els polítics que no acaben de aconseguir un pacte educatiu que deixi fora rancúnies partidistes centrades en polèmiques estèrils entre confessional i aconfessional. Els que pressionen a l’educador per a que doni vernís a les notes i que les actes reflecteixin una realitat incerta. Aquells que es senten molestos perquè els indicadors ens situen a la cua d’Europa tan sols per a criticar al partit en el poder. Així podríem continuar
Però el fracàs no és patrimoni educatiu. És una paraula de
moda que solem llegir davant de: política, relacions matrimonials, socials i
econòmiques. L’educació no pot més que estar afectada.
Educar cau sempre a prop de la imposició. Requereix pel
docent adaptar-se a la subjectivitat de cada època i a l’alumne l’abandonament
de certs privilegis infantils. Els sistema educatiu és molt sensible als canvis
socials i pateix el seus efectes. Tal vegada per això, educar pertany a les
professions impossibles.
Els nostres fills i alumnes creuen en l’èxit a curt termini, sense esforç. Pateixen d’aquest acaçament de lo immediat, de lo light, que travessa el més íntim i ens anul·la. El que avui és un èxit, demà està caduc. Es dormen entre consoles i pantalles que viuen per ells. Figures abans simbòliques com el metge o el mestre, avui no tenen sentit, són susceptibles d’enderrocament.
L’escola és l’ambulatori d’adolescents avorrits i
professors superats. L’escola no ofereix la felicitat que donen els objectes de
la nova generació tècnica. Per a què buscar el saber si avui està dominat per la llibertat visual, el tot
pot ser observat escòpicament i on
comunicar-se passa per fer servir el mòbil.
Què podem fer els pares i docents?. Tots
estem subjectes al sistema i obligats a exercir (doble problema) i cadascú deu
tenir el seu paper. Ni el docent deu fer de pare, ni viceversa. Cada cas
requereix el seu espai particular.
No hi ha solucions
institucionals, ni des de la família, ni des de l’escola. Quelcom s’escapoleix,
no sembla trobar-se solució. L’escola necessita adaptar-se a aquestes noves
exigències i procurar que l’altre triï, analitzi, decideixi, es faci individu
en el particular i en el social.
Els nostres fills de segur que revisaran el concepte de fracàs i de l’èxit. Segur que trobaran la manera de sortir d’aquesta globalització en la qual han estat abandonats i utilitzats.
Un
diari com El País reflectia la vida de alumnes que havien obtingut les millors
notes en selectivitat en anys anteriors. Alguns després d’aquest temps eren
aprofitats rebent sous “mileuristes”. És aquest el model de l’èxit o el
fracàs del sistema?
Quin model de formació professional oferim;
per què l’èxit passa curiosament pel desastre del llicenciat, el doctor o
aquell que acumula màsters a dojo; quina és la felicitat que estem
oferint?
Quan diem fracàs escolar parlem del nen subjecte
d’avaluació, oblidant que tots som els avaluats.
Alguns superen el seu “fracàs” tornant a l’estudi en
anys posteriors, d’altres superem el nostre fracàs estudiant d’adults i ara des
del saber és quan millor veiem el “nostre fracàs”. Alguns fracassen
al triomfar
No hay comentarios:
Publicar un comentario