1.-Cos (◊) psicoanàlisi
Des
de la psicoanàlisis diem que el cos és el lloc del patiment i del gaudi. Però a
què ens referim al dir cos? Què hi ha en quant a la relació típica del cos i la
ment?
Quan
llegim “cos” podem pensar en vàries
accepcions: la part material d’un ser, com a “cos jurídic”, com “l’esquema
corporal” dels psicòlegs, com a “organisme”,
des de l’òptica mèdica. Als efectes clínics no ens interessa el cos biològic,
mèdic, ni l’esquema psicològic. Pel contrari el nostre interès s’encamina cap a
la relació del cos amb l’Altre,
encarnat inicialment per la mare; la qual mentre que calma les necessitats va marcant i codificant els
missatges del nen produint un efecte constitutiu sense precedents en ell.
Aquesta relació fa la travessia d’organisme a cos erogen, gran superfície topològica on s’aniran inscrivint els significants de l’Altre.
L’estadi
del mirall ens il·lustra sobre la unitat de la imatge en front del cos
fragmentat i ens allunya de la idea reduccionista
del concepte d’anatomia.
És
així que considerem el cos com a una construcció, com una inscripció de
significants provinents de l’Altre,
l’entravessament de la paraula sobre la carn.
“El hombre no piensa con su
alma, como lo imagina el filósofo. Piensa porque una estructura la del lenguaje
– la palabra lo implica – porque una estructura recorta su cuerpo y nada tiene
que ver con la anatomía. Testigo la histérica”.[1]
Aquest
testimoni (la histèria) ens va ensenyar el camí allunyat del discurs científic,
del cos biològic, diferenciant clarament que enfront de l’instint està la
pulsió, que aquest cos és un cos sexuat.
Tant la sexualitat com la mort, són prerrogatives humanes, fora del regne animal, i totes dues necessiten d’un cos per a que la nostra història es pugui escriure.
La psicoanàlisi escolta un
cos que resta travessat per una sexualitat que l’organitza i que necessita un
temps de construcció. Això és el punt d’arribada i és un acte complex sobre el
que no hi ha saber com la resta de disciplines s’esforcen en pregonar (medicina,
sexologia, psicologia...)
Sí que hi ha un saber sobre l’objecte de la necessitat, en l’ordre de la necessitat, però en el subjecte l’objecte és arbitrari, contingent i la sexualitat és un saber en falta. Per tant no és el discurs reiterant de la sexologia, manifestant que sap sobre el sexe. El que sí sabem és que el símptoma s’instal·la en el cos i ha de ser escoltat (no classificat). Dins d’aquest cos es troba un magatzem de gaudi que cal interpretar. Gaudi és la relació mateixa del ser parlant amb el seu cos. Per a gaudir cal un cos [2]
1.1.- “Lalengua”: Parlar un altre llenguatge que s’inscriu en el cos.
A
l’igual que amb el cos, arribem a qüestionar-nos què és parlar pels diferents professionals:
el metge, el poeta, l’antropòleg, el psicoanalista...?
Parlar
del cos des del punt de vista de la
psicoanàlisi, significa anar irremissiblement a presentar la figura de la
histèrica, ella ha estret el fenomen conversiu de la seva hipoteca mèdica per a
crear un cos nou. La histèrica ha convertit el gaudi en patiment corporal. És
per ella que sabem que les representacions (Vorstellung)
aniran a inscriure’s en el cos. Gràcies a la histèria entenem que l’univers
simbòlic crea un cos pulsional que s’expressa a través del símptoma, com a
formació significant. Lacan dirà “El cos
com a regal del llenguatge”.
La
histèrica fa parlar el seu cos que gaudeix..., provoca al saber de la ciència y
la fa funcionar, posa a treballar a l’amo metge i inventa la psicoanàlisi com a
cura per la paraula, que s’encarna i posa límits al gaudi, prohibint la
satisfacció.
Sabem
que els animals es comuniquen perquè no
tenen paraules, de fet l’objecte en ells remet a una necessitat. Pel contrari,
nosaltres, els subjectes perquè parlem ja no podrem comunicar-nos.
Per a
que un subjecte tingui un cos cal construir-lo, gràcies a l’Altre, la mare. El
subjecte no és per sí mateix un cos. Això vol dir que l’infans, el nen prematur biològicament parlant, no té un cos, tan sols en té un òrgan
biològic; el cos s’ha d’adquirir en la relació amb l’Altre.
El
cos és una superfície psíquica on aniran a inscriure’s significants, lletres.
El llenguatge està present prèviament; algú
l’(A) ha d’inscriure’l. L’(A)
és el lloc previ a qualsevol subjecte. Escriure és quelcom de l’ordre de la
lletra, la lletra (a), l’únic invent de Lacan.
Però
quan parlem de llenguatge, hem de precisar que aquest no existeix en el
dispositiu, no existeix la Lingüística,
existeix La Lingü(h)istèria... (que
s’escolti la histèria) Per això diem que
existeix Lalengua que és prioritària
al naixement del cos produït per l’Altre (Tresor dels significants).
Amb
l’arribada de Lalengua, entrarà la
mort dins l’organisme. Això passa quan
l’òrgan es transforma en un cos. La lletra mata:
“Vamos
viviendo la muerte y muriendo la vida”
(Heidegger)
Lacan fa servir un neologisme:
CORPSE (Cadàver) i CORPS (cos)
CORPSISTÈNCIA.
La
paraula produeix la mort. Inicialment està l’A del llenguatge i desprès el soma o cos.
“L’home
habita el llenguatge”. “Som poesia
abans que poetes...som parlats” (Heidegger). [3]
El
llenguatge està abans que l’home, diu Lacan;
no pensin, ni vagin a imaginar-se que l’home inventa el llenguatge..., ben
al contrari neix pel llenguatge.
ENCORDS
= ENCORPS
(ENCORPDATS)
L’Esquema Z de Lacan és prou il·lustratiu. Ens diu que la comunicació de jo a jo, és el bla, bla,
bla...
L’eix
imaginari o mur del llenguatge. El lapsus, els somnis ens parlen de que on vaig
dir Joan, volia dir Pere. Hi ha un altre que envia un missatge. La paraula és
la meitat de qui la diu i la meitat de qui l’escolta: Ens trobem entre Parrhesia: el dir-lo tot i l’Aletheia: el desocultament.
Òbviament,
l’Altre (Otro-Toro [topològic]) és el donant de la Lalengua; però cal que sigui un buit, una matriu de desig on la
paraula adquireix valor per a libidinitzar i crear un cos pulsional. Parlem de
la necessitat de la paraula.
Hi ha
una referència tal vegada mítica i poc contrastada, però que s’ajusta al que
volem expressar: -Quina llengua parlarien els infans?
Al seu llibre, "La búsqueda de la lengua perfecta",
Umberto Eco ens narra els fets ocorreguts al segle XVI, quan el rei Federico II
va voler saber quina va ser la primera llengua
que es va parlar al món i quina seria
a la vegada la més perfecta. Es va encarregar a un grup de dones que
donessin aliment a un grup de bebès, amb la condició de no parlar-los, tan sols
satisfer les necessitats biològiques: els nens van morir a avançada edat. La
conclusió és que la veu humana alimenta d’afecte i aquest és bàsic per a la
supervivència i el desenvolupament. Sense ell, estem condemnats a la mort del
subjecte.
Vol dir que en el moment de
l’alimentació, més enllà de la satisfacció trobem el ritme de lactància,
l’oferiment de la mirada, la frase dirigida al nen (pulsió invocant), el mateix
fet de sostenir el nen...
2.- El cos en els
tres registres: RSI
Cos i gaudi
No
mengem perquè tenim gana, paradigma del mateix són l’anorèxia i la bulímia.
Anem més enllà de la reproducció. Aquesta es perd per l’entrada del llenguatge
en el cos transformant-se en sexualitat.
Lacan
diu que el cos és el lloc on la veu ressona. El subjecte no parla per a
comunicar-se, l’ idioma no és un instrument pel subjecte. El subjecte és
parlat. Tenim un cos parlat, pulsional, cos de gaudi. Gaudi com a plaer
infinit; el símptoma té una porció de gaudi. Hi ha un gaudi parlant. L’inconscient és que el subjecte parlant
gaudeixi (Lacan). En un cas d’histèria, una dona sols arribava a l’orgasme
si es masturbava amb una ampolla de Don Perignon.
Real
Des
del registre Real inicialment el cos resta com a organisme que tan sols respon
a necessitats i que és esperat com a somni en el discurs d’uns pares, arropat
en el seu desig. És el “cacho de carne”,
l’infans que arriba al món amb un
òrgan biològic. Cal quelcom més per a
passar d’organisme Real a subjecte i això és obra del significant de l’Altre que libidinitzarà i erogenitzarà el
cos del nen.
Simbòlic
Lo
simbòlic forada lo real i ho modifica. Des de la referència simbòlica parlem
d’un cos-objecte que es catectitza,
on aniran a parar inscripcions significants en forma de desitjos,
necessitats..., una superfície on s’escriurà la paraula sobre els diferents òrgans activant les zones erògenes i els
circuits pulsionals. Sense la inscripció simbòlica no hi ha subjecte de desig.
Més enllà de tenir cura d’ell, el nen
necessita Lalengua, la paraula, la veu:
El “cacho de carne” ha de
cadaveritzar-se; la mort entrarà en l’òrgan per a transformar-lo en un cos.
El símbolic modifica lo Real del
cos.
Allò
que substituirà a la necessitat biològica en Freud es dirà repressió primària (Urverdrängung) que envia al soma i la
seva necessitat sota de la caixa (florero de l’Estadi del mirall). Hem
d’escoltar repressió primària com a
apartament, desallotjament.
Imaginari
L’imaginari
té a veure amb la possibilitat de que la imatge fragmentada amb la que es
presenta l’organisme pugui passar per l’experiència unificadora, donant-li
totalitat, espai, volum, superfície..., cos on s’aniran a inscriure els significants i
on tindrà lloc la investidura libidinal i una complerta organització erògena.
Té a
veure amb l’Estadi del Mirall. Però no amb un mirall de veritat, sinó amb un
mirall Altre. Té a veure amb un semblant, un “veure’s vist”, “Sentir-se
escoltat, parlat”.
Manifesta
O. Masotta que en qualsevol tomba hi ha un mirall amagat. Es tracta del símbol
i les imatges, de l’enterrament dels morts: No és igual un desaparegut que un
mort.
"Aunque no haya espejos toda cultura
guarda sus muertos. No hay cultura que no tenga una referencia respecto a sus
muertos. Y si guarda a sus muertos, si hay tumbas, quiere decir que estos
seres... se identifican con los muertos. Y al identificarse con sus muertos,
son capaces de hacer un intercambio de imágenes que sostiene la idea de
inmortalidad. Lo cual quiere decir que en la idea de tumba hay un espejo
escondido. Es decir el concepto de identificación funciona, lo que significa
que distingo entre yo y otro que es como yo sin ser yo".[4]
L’imaginari passa per la satisfacció de
la gana, desprès arriben les pulsions, sempre parcials, a marcar amb símbols el
cap de l’autoconservació.
3.- Què és la pulsió?
“El alma que puede
hablar con los ojos puede también besar
con la mirada”.
(G.A.Bécquer)
La
pulsión: ¿Quién otro que yo supo
arriesgarse a decir algo sobre eso?[5]
El
pas de la natura a la cultura necessita de la presència de l’Altre, és per això
que la pulsió ve de l’Altre, és la
paraula. És un penya-segat obligatori,
es lo Real. Real és una pulsió el mandat de la qual no es pot evitar, és per
això que Lacan diu que l’estatut d’una pulsió és ètic.
Els
orígens. Història.
En
1910 Freud introdueix el concepte de pulsió sexual, però clarament diferenciada
dels conceptes instintius. A tal efecte fa servir la paraula Trieb que es correspon a pulsió. La
paraula Trieb ens apareix en 1905. Trieb és el substantiu del verb alemany Treiben, Bedeutung de brot, floració,
ganes, rumb, moviment, impuls. La mateixa arrel que la paraula castellana “deriva” i l’anglesa “drive”[6]
López Ballesteros, seguint la línia dels traductors anglesos ho tradueix
erròniament per “instint”. []
Freud va dir que la pulsió era un concepte
límit (Grenzbergriff) “... El efecto de una excitación somàtica
interior ineludible, ...” com a un missatger entre el cos i l’ànima.
En
les mateixes dades Freud manifesta que hi ha un dualisme pulsional, un
conflicte entre el jo i la pulsió sexual. L’aparell psíquic es mou pel principi
de constància, busca un grau zero d’estímul (nirvana). El plaer sempre consisteix en la disminució de la tensió,
principi de plaer.
El tema s’amplia quan Freud l’aporta en
1915 “Triebe und Triebschicksale”...
article que es complementat amb altres tres: “La represión”, “El inconsciente”, “Addición metapsicológica a la teoría
de los sueños” i “Duelo y melancolía”.
Quan
escriu “Las pulsiones y sus destinos”
(1915) Freud acaba de concloure el seu anàlisi del “Hombre de los lobos “ (1910-1914). Allà defineix la pulsió com a “Concepte límit entre lo somàtic i lo psíquic”
i anomena a la pulsió com “El representant psíquic de les forces
somàtiques” on diu que la pulsió mai serà objecte de la consciència, tan
sols pot ser-ho la representació que és la seva representant. “ Vorstellugsreprasentantz” "Representant
de la representació de l’Altre ".
Freud
ens prevé de la necessitat d’acceptar
tals conviccions que qualifiquem com (a):
El mite pulsional. Vol dir que té un
origen en els orificis corporals, des d’ on pressionen al subjecte en l’intenta
de trobar una satisfacció. Realment són els nostres mites.
3.1.- Pulsió de mort
Hem
d’esperar a 1920 on es modifica el tema de la pulsió. En 1920 en “Más
allá del principio del placer”, Freud planteja la qüestió de la pulsió de mort. Trieb, deriva de port en port, sembla
que guiada pel principi del plaer, però la seva trajectòria és la transgressió
d’aquest principi. Deia que la
psicoanàlisis és el fracàs de la disciplina del principi del plaer.
No
podem dir “pulsió de mort”, no és Tànatos. Freud no parla mai de Tànatos. Parla d’Eros. Tanatos és pulsió aïllada, està sola no barrejada amb
d’altres. És com si pensem en el menjar sol, fora de la paraula o la mirada de
la mare. És mort de l’Altre. L’assassinat del pare, va ser una llei incorporada
per la boca (se’l mengen)
És
pulsió parcial, doncs si fos total hauria un objecte lligat a ella. Inhibida en
la seva finalitat (Fet aquest que fa servir la transferència)
En
l’anorèxica la finalitat no és l’objecte, però la pulsió es satisfà.
La
libido és un òrgan que no existeix, perquè és la falta. Per a fer una truita
cal trencar els ous. Quelcom es perd, la pèrdua (a), no és tangible, sols
representa la falta. Hi ha d’altres tapaforats de la falta.[7]
No es
neix amb una pulsió, cal la trobada amb la mare a fi efecte de que el cos
s’erogenitzi. La pulsió marca una
sexualitat dominada pel significant. La
pulsió retalla el cos libidinitzat amb les seves anades i tornades.
“... las
pulsiones, eso es el eco en el cuerpo del hecho de que hay un decir. [Pero]
para que este decir resuene, para que consuene, es preciso que el cuerpo sea
allí sensible, y que lo es, es un hecho. Esto ocurre porque el cuerpo tiene algunos
orificios de los que el más importante, porque no puede cerrarse, es la oreja
(...) porque es la causa de eso que se responde en el cuerpo a lo que he llamado
la voz. Lo embarazoso es seguramente que no está sólo la oreja y que le hace
una eminente competencia la mirada. More
geométrico, a causa de la forma cara a Platón, el individuo se presenta
como es, arruinado, como un cuerpo”[8]
Què ens indica?, senzillament que el subjecte
ha estat parlat, desitjat. Ha estat la trobada entre el seu cos y les paraules.
Per això cal corregir la noció de mite pulsional; no és un mite, ni un
imaginari. És una ficció indispensable per a entendre el destí de l’home, del ser
que parla.
La pulsió en la seva forma més radical,
és “la pulsió de mort”. Com diu
Slavoj Zizek[9], és allò
que els passa als herois wagnerians. Tots busquen lo incondicional de la mort.
Però no pensem que volen morir, ben al contrari busquen la vida eterna sense
mort, com a un destí terrible, repetitiu, sense fi.
“Es como si
alguna parte del cuerpo, un órgano, fuera sublimado, arrancado de su contexto
corporal, elevado a la dignidad de Cosa y por tanto atrapado en un circulo
infinitamente repetitivo, rotando eternamente en torno al vacio de su
imposibilidad estructuradora. Como si no fuéramos capaces de llenar nuestros
cuerpos: la pulsión exige otro cuerpo “no muerto”[10]
3.2.- Fases o estadis pulsionals
De bon
començament Freud cataloga a totes les pulsions com a derivades de la pulsió de
vida, l’objecte de la qual és la autoconservació (opinió que serà modificada
posteriorment). D’altres pulsions les reflectirà en fases o estadis:
Fase
oral: Des del naixement als 18 mesos. La zona erògena
és la boca.
Fase anal: Entre els 18 i els 36 mesos. El control dels esfínters produeix un cert gaudi relacionat amb la retenció o l’expulsió dels excrements[.
Fase
fàl·lica: Entre els 3 i els 6, amb el predomini del
plaer fàl·lic. Fase molt relacionada amb el concepte del complex d’Edip.
Període
de latència: Entre els 6 anys i la pubertat. Fase on
predomina la sublimació pulsional.
Fase
genital: De la pubertat en davant, clau en
l’orientació sexual del subjecte.
Serà
amb Jacques Lacan[11]
que les pulsions s’incrementaran:
Pulsió escòpica:
Relacionada amb la mirada i configurada a través de l’imaginari de l’Estadi del
mirall i l’assumpció per part del subjecte de la seva imatge com a un “tot” amb la intervenció de l’Altre.
Pulsió invocant: Dirigida
al desig de l’Altre articulada amb el llenguatge i la veu[12].
Aquí s’articularà la demanda i el desig.
3.3.- Pulsió, Instint. Natura-cultura.
És el
pas entre la natura i la cultura. Instint contra maldat. La pulsió és violenta,
ingovernable. Els animals no menteixen, no violen, no assassinen. No hi ha
animal fetitxista, ni gos voyeur.
És el
que més ens diferencia de l’animal. És un concepte límit entre l’orgànic i lo
somàtic. Empenta al subjecte i és de l’ordre sexual. L’estímul pulsional no
prové del món exterior, sinó de l’interior del propi organisme. Això vol dir
que davant d’estímuls externs, el subjecte es pot defensar, però no passa així
respecte a la pulsió.
“Dios es
el arco de la vida su obra es muerte”[13]
|
ORGANISME Lo Natural Forats |
COS Lo Cultural La paraula transformarà els forats
en zones erògenes. |
L’instint
apaivaga, es defineix per l’adequació a l’objecte, és etologia; la pulsió és una força constant, té a veure
amb lo sexual... és definitivament de mort.
“Te
creus fort... ordena doncs al somni que visiti les teves parpelles en una nit
d’insomni”
(Aforisme Hindú)
Pulsió
vol dir que l’home és dèbil (dèbil mental) diria Lacan. Això és la pulsió, que
som més dèbils que una formiga que dorm, menja, no s’engreixa, fa el que vol.
No és instint, és trieb, és pulsió.
La pulsió és per definició de mort: Estem malalts de mort deia en Heidegger.
La
pulsió és efecte del desig via demanda, però està abans i més enllà del
subjecte; més encara, el fa sorgir.
La
pulsió neix des de l’Altre. Xoc entre lo que és biològic i la cultura. Lalengua i el cacho de carne, primera castració real. Els forats són la demanda
de l’Altre, les zones erògenes és el
real pulsional. El passatge d’un a l’altre ho
realitza la pulsió, la paraula:
“Somos poema antes que
poetas” (Heidegger).
És a dir que:
“Somos hablados, no
hablantes”
Quan
diem cos erogen fem un pleonasme, una redundància, ja que tot cos ho és. Tot cos és erogen.
L’erogenització ho dona la paraula. Veu és
cos encarnat.
“Les pulsions són l’eco de
que en el cos hi ha un dir” [14]
Pel fet de parlar (pulsió
fondant Altre) hi ha un desviament de la necessitat de lo natural. El subjecte
no sap què desitja quan demana: “M’estimes?...
demanda una altra cosa.
Hi ha quelcom Incor(ph)orado [–φ] premissa del desig
de la mare (premissa universal del penis). En definitiva que hi ha una mare
fàl·lica, la qual cosa és necessària; mare que cal que obri la boca per tal que
el subjecte pugui desitjar. No és el mateix que una mare gaudeixi d’un fill
(fet aquest que psicotitza) que el fet de significar-ho fàl·licamente [-φ] (Fet que el subjectivitza)
En la
esquizofrènia, la paraula no és l’assassinat de la cosa, és la cosa.
3.4.- L’estructura de la pulsió.
Es la
trobada entre el cos i la paraula, el dir de l’Altre que arriba als forats, els bordes del cos, cos que ha hagut
prèviament de constituir aquest Altre,
la mare que ha libidinitzat el cos. La pulsió no és gens natural pel subjecte.
El nen no ha nascut d’entrada amb gula o voyeur... és efecte de la mare que ha
après allò de: - Menja!!!. Mira’m!!!...
ja que el nen no ha nascut golafre, ni tafaner ... es tracta de la sanció
de l’Altre. És el desig de l’Altre que insisteix i el desig del
subjecte que està apagat.
3.5.- Les pulsions són els representants psíquics d’estímuls orgànics.
Les
pulsions van lligades a les zones erògenes i els seus bordes. Representant
psíquic de tots aquells estímuls que arranquen de l’interior del cos. La pulsió
pressiona les zones erògenes. Hi ha una empenta pulsional que es troba amb els
pensaments inconscients. És la trobada entre la pulsió i el significant. Això
ho trobem en la demanda, sempre d’amor, és l’articulació de la pulsió en la
cadena significant.
En “Pulsiones
y sus destinos”, de 1915, es subratllen quatre elements en relació a la pulsió:
ü DRANG (Pressió, esforç), el seu motor “La mida d’exigència de treball que ella representa".
ü FI (Meta, Ziel): La meta, la finalitat de la qual és la satisfacció.
ü OBJECTE (Objekt): És el més variable de la pulsió.
ü FONT (Quelle): La zona erògena (Part del cos)
DRANG
Esforç
(Drang), és l’essència de la pulsió,
el seu motor, la seva descàrrega. Plaer de ser mirat: meta passiva. És la
pressió o força constant. Al dir constant posem de manifest que no cedeix, que
no és igual a la gana o la set, que no es satisfà com a elles, que no baixa la
seva intensitat. Surt de l’interior del cos i produeix una acció.
Freud
proposa com a pulsions l’oral i l’anal. Lacan afegirà la pulsió invocant i
l’escòpica (veu i mirada) Són parcials, específiques com seria la pulsió
escòpica: mirar. Quan Freud pren
l’exemple de la vista, dóna compte de rèpliques: Veure-Veure’s, fer-se veure.
LA FI
La Meta
o finalitat (Ziel), no pretén com a
fi l’apropiació de l’objecte. El seu fi, com a subratlla Lacan, és el retorn
dins el seu circuït, el seu caràcter circular.
Es
tracta d’una satisfacció parcial, no hi ha satisfacció total, el plaer
s’aconsegueix al disminuir la tensió. Hi ha moltes metes i camins diversos.
Cada
una de les pulsions es satisfà més enllà de lo genital. Subordinades a la
genitalitat (el nen és un pervers polimorf), petons carícies...
La
satisfacció sempre es parcial. En l’acte de mamar, la boca s’erogenitza. La
pulsió parcial és oral en aquest cas. Observem fixacions simptomàtiques en la
gola o la veu.
OBJECTE
L’objecte
(Objekt) de la pulsió és un objecte buit. És el més làbil, variat, no lligat
originàriament a la pulsió. Podem parlar inclús del propi cos, o el pit com a
objecte perdut. L’objecte de la set és l’aigua. Però en relació a les pulsions
cap objecte les satisfarà mai. Freud cita uns llavis que besen la seva pròpia
boca, com a un objecte no aprensible. Hi ha un moviment d’anada i tornada de la pulsió, el trajecte de la
satisfacció. La pulsió contorneja l’objecte i torna sobre la zona erògena.
Això,
veiem no té res a veure amb la necessitat. Com el nen que una vegada ha pres el pit i
acte seguit somnia, al·lucina el pit. Al no tractar-se d’aliment podem afirmar
que l’objecte realment no importa.
FONT/ZONA ERÒGENA
Òrgan
i zona erògena solen coincidir. Observarem la seva estructura de límit, de bord:
boca, anus, òrbites oculars (pulsió escòpica). Sinus, excrements (escíbal) la
veu i la mirada... llocs de pèrdua lligats a orificis. Sovint s’obliden els més
importants: orelles, oblidades a favor dels ulls. Per això hem de dir que la
divisió clàssica és arbitrària i insuficient.
És
per les cavitats que entren i surten significants (llet o caca) del desig de l’Altre. Freud diu que en la font és on es
gaudeix.
La
zona erògena són llocs on la pulsió resta sempre insatisfeta. Lloc del Organlust (plaer d’òrgan). Són bordes o
forats a través dels quals hi ha intercanvis amb l’exterior de l’organisme.
“El lloc més eròtic d’un cos no és allí on la
vestimenta s’obre”? [...] La pell que s’observa entre la roba que intenta
cobri-la, el guant, la màniga... l’aparició, desaparició”[15]
Fixació a un objecte
És el
més íntim de la pulsió. És la part resistent del símptoma. Es tracta dirà Freud
de: “Un lligam particularment íntim de la
pulsió amb l’objecte”. Això vol dir que hi ha un gaudi del qual el subjecte
no pot sostreure’s, que el mobilitza i que depèn de la posició fantasmàtica del
subjecte. En la cura cal contornejar aquests objectes per a deslliurar-lo de la
fixació.
La
pulsió apunta a l’objecte Real. L’objecte
(a) és allò que la pulsió contorneja sense atrapar-lo. És l’objecte perdut:
placenta, pit, femtes, mirada, veu. És un residu que cau i s’expulsa: les
femtes.
La
placenta representa el primer moment de separació, és una “lamelle” fina, òrgan vivent que s’expandeix.
 |
Cau
(a) solidària amb d’ingrés de lalengua
perquè parlem perdem (a) “La lliura de Carn” (Seminari IV), la falta de la
hiancia (a) que causarà el desig a--àS/ El desig té
al subjecte i no el subjecte té al desig.
La boca és zona erògena, un lloc per a intercanviar... entre la demanda que
vol satisfacció i el desig sempre insatisfet.
L’anal representa el demandant que es transforma en demandat. El nen ofereix
en resposta a la demanda de l’Altre i l’Altre consenteix. L’excrement és la
penyora de reconeixement, d’obediència al desig de l’educador.
Quan
l’excreció va més enllà de la seva funció. Les paraules substitueixen les
substàncies corporals. El silenci equivaldrà a la negació de l’esfínter,
retenció, fluïdesa de paraules. Hi ha una relació estreta entre llenguatge
escatològic i satisfacció.
El pit simbolitza el desig de l’Altre. Pot ser substituït per a qualsevol objecte que
simbolitzi com ell l’amor matern.
El model de la gana (allò que
la pulsió no és)
La
gana es presenta com alternança de tensió i sacietat. La gana es satisfà amb un
objecte específic i adequat: l’aliment. La pulsió és contingent respecte a la
infinita variabilitat d’objectes, sense que cap la satisfaci. La pulsió es
força constant. La gana implica òrgans anatòmics de satisfacció..., la pulsió,
sempre és sexual, sempre de mort... ubiqua. El seu territori és el cos, la
mirada, el pensament...
La
pulsió s’alimenta de mirades, mucoses, paraules, cops, humiliacions, culpes
patiments, petons, orgasmes... s’alimenta, però no es satisfà. El xumet no
satisfà cap necessitat.
L’aprimament
del psicòtic no és fruit del malament que es menja en l’Hospital, no és per
manca d’aliment, sinó per la seva relació amb l’Altre.
L’anorèxica
marca una diferència. Per a moltes dones, ser-ho és assumir aquesta traça
(bruixes, religioses...) perquè quan la feminitat està en dubte es busca què és
ser dona.
L’objecte d’amor no és el de
la pulsió
Manifesta
Freud: "Somos reacios a concebir el
amar como si fuera una pulsión parcial de la sexualidad entre otras, más bien
quisiéramos discernir en el amar la expresión de la aspiración sexual como un
todo".
Freud
lliga el tema de l’amor amb el del narcisisme. Al preguntar-se per l’objecte
d’amor, diu que resta lligat a l’Altre i al narcisisme (estimar allò que un vol
ser, el que és o allò que va ser)
L’objecte
de l’amor és “total”. L’amor fa
referència al camp de l’Altre, té un objecte idealitzat i(a), el “jo ideal”. L’objecte de la pulsió és (a).
3.6.- La satisfacció pulsional: La meta de la satisfacció és la insatisfacció.
“Creo que por extraño que
suene, habría que ocuparse de la posibilidad de que haya algo en la naturaleza
sexual misma desfavorable al logro de la satisfacción plena”... “Ahora bien,
esa misma ineptitud de la pulsión sexual para procurar una satisfacción plena... pasa a ser la fuente de los más
grandiosos logros culturales, que son llevados a cabo por medio de una
sublimación cada vez más vasta de sus componentes pulsionales...”[16]
L’objecte
llença a la pulsió a realitzar la seva travessia, l’empenta de la pulsió. Existeix
la satisfacció en el plano de la necessitat i en el de la demanda, però no així
en el desig. La pulsió busca la insatisfacció, es “aim”, dóna la volta a la Cosa i torna sobre sí mateixa. Lacan dirà
en referència al tema: No hi ha relació
sexual.
La pulsió és la restauració d’un moment
anterior, el retorn al silenci de la mort. Impedeix
l’ideal d’un aparat psíquic sense estímuls molestos. Com a resposta a la “No relació sexual”
Qualsevol pulsió té l’origen en una “manca original” representada per
l’objecte (a), objecte causa i que mobilitza el desig. Aquest desig es tradueix
en pulsió que busca una meta (goal)
que busca l’objecte, però que en definitiva fa un recorregut on tan sols troba
objectes de satisfacció momentània. Sempre insatisfeta torna a repetir el
procés.
El seu propòsit (aim) és el que intentem
fer i la seva meta (goal) el destí final.
(El circuit de la pulsió)[17]
La
pèrdua de l’objecte llença a l’aparell psíquic a buscar en la realitat allò que
satisfaci el forat.
En referència a l’arc de la pulsió, és comparable amb el tir al blanc,
però contràriament al que es pensa que la fletxa aconseguiria la peça, hem de
pensar que l’home estima més la cacera que la pressa.
La pulsió és insatisfacció. Sí va haver-hi alguna vegada “apaivagament”,
calma absoluta i que s’intentaria restaurar-la. Si l’estat de calma va existir
no tenim representació alguna. No és res més que la “manca en ser” que instaurarà la demanda.
El que manifesta Lacan es que el propòsit real de la pulsió no és la seva
meta (goal), la satisfacció plena, sinó el seu propòsit (aim), és a dir
reproduir-se com a pulsió (mite de Sisif)
Les
pulsions i les seves destinacions.
Freud en la seva obra Jenseits der
Lustprinzips “Más allá del principio del
placer”, (1920)
contraposa la pulsió de vida amb la pulsió de mort. Es a dir contra la
satisfacció, la disgregació. El retorn cap a l’inanimat. És una sortida poc
optimista. Posteriorment aporta la solució del “Principi del Nirvana” com a una manera de “desig de deixar de desitjar”, tema aquest que ha d’entendre’s
lligat al desig de estar deslligat del gaudi mortífer.
Per a Lacan la dinàmica pulsional ve
originada per la “falta original” que
ell mateix defineix com l’objecte (a). Aquesta falta mobilitza el desig
que es transforma en pulsions que parcialment busquen un meta (goal). En el seu intent d’aconseguir
l’objecte (a) tan sols aconsegueix fer una volta i trobar substituts i
satisfaccions momentànies. Acte seguit, la pulsió insatisfeta repeteix el
recorregut.
En la destinació no s’inclou la satisfacció
(Befriedigung). No hi ha pau, sí
objectes que la deriven i li donen cert plaer: símptoma, orgasme, treball, art,
retorn d’un impuls contra sí mateix, la transformació d’una meta en la seva
contrària.
Per
això la psicoanàlisi és la ciència d’aquesta impossibilitat, d’aquest fracàs
del principi del plaer. És una falta, el rebut (l’escombraria, quelcom inútil
que no serveix per a res, d’una operació que determina el gaudi) El gaudi no serveix per a res. Isidoro Veigh
afirmarà que som especialistes de l’inútil. Perquè la psicoanàlisi està fundada
en un mite que opera com a un saber.
Picaso: “No
busco, encuentro”. Lacan: “No
investigo, no busco”.
Podem parlar de quatre destinacions possibles
per a la pulsió:
1.- La transformació en el contrari: Mirar... ser mirat.
2.-
La volta sobre si mateix (El masoquisme, com a un sadisme que es torna contra
el jo).
3.- La
repressió.
4.- La
sublimació.
3.7.- L’algoritme de la pulsió: Vull ser el significant del teu desig.
Ella
li ofereix el Don davant la seves
necessitats. Com s’ha de pagar a la mare? Amb la demanda, acceptant el Don que ella ofereix, ja que si no, no
hi ha Don. Acceptar-lo és situar-se
en el lloc del desig de l’Altre.
Així
podem dir que la demanda és particular, mentre que el desig, sempre és de l’Altre: Menjar i ser menjat. Ella oferta
el seu pit i manifesta sense paraules: Menja,
Menja’m fins saciar-te!!! vull que puguis viure!!!. En el moment
que manqui el pit sorgirà la demanda i el crit significant de la demanda.
En
definitiva es tracta de fer-se quelcom gràcies al desig de l’Altre: Vull ser
allò que tu mires, vull ser devorat, incorporat, vull ser cagat... Ser mirat i
mirar. S/<>D
Lacan ens proposa S/ <>D.És el lloc de la pulsió. Un subjecte barrat, dividit en relació a la demanda de l’Altre. Recordem que hi ha un gaudi en relació amb l’Altre, gaudi perdut que salva al subjecte de restar atrapat.
Just
aquí és on veiem la diferència freudiana
entre Instinkt
i Trieb. Si el subjecte resta atrapat en aquest gaudi podem observar-ho
quan el pacient està lligat, fixat a un objecte pulsional: En la pulsió oral
veurem que no pot deixar de menjar, o el seu contrari en l’anorèxia. Veiem que
hi ha pressió del desig de l’Altre
del qual cal deslliurar-se. Del que es tracta en definitiva és que en la pulsió
impera la significació que ve de l’Altre.
En la
“Lógica del fantasma”, Lacan diu
"La pulsión no es el inconsciente"
L’inconscient és el lloc del desig, desig de l’Altre.
.
Demanda
a l’Altre, del subjecte a l’Altre i demanda de l’Altre, la demanda de l’Altre
al subjecte:
D (demanda) a l'A..............................................oral
de l'A...........................................anal
d (desig) a l'A................................................mirada
de l'A...............................................veu
3.8.- La pulsió escòpica.
Con
múltiple espejo captaba yo aun su mirada cuando su boca estaba cerrada, para
que me hablaran sus ojos. Y sus ojos me hablaban, en efecto.
Friedrich Nietzsche
Hi ha
una satisfacció que no és somàtica ni psíquica, sinó pulsional. En un article freudià “La perturbación psicógena de la visión” (1916) [1] manifesta que es pot provocar una ceguesa mitjançant hipnosi i segueix
parlant de la pulsió quan afirma que és la subtracció de la funció natural de l’òrgan. Si
inicialment la seva funció era regida por la pulsió del jo o de conservació,
ara passa a servir a la pulsió escòpica. És curiós ja que va contra del jo,
doncs l’ull resta cec. Serà, diu Freud, que l’ull no vol veure res (repressió).
Ara l’ull està dominat pel gaudi de veure. Cal preguntar-se de qui és l’ull ara?.
És independent del cos. És del cos pulsional.
Freud
segueix afirmant que “l’objecte” de
la pulsió no té la categoria d’objecte de satisfacció (paisatge, flors, sol,
lluna, menjar...) sinó un objecte complement del subjecte, el gaudi mateix de
l’acte de veure: La mirada.
Ara
la vista satisfà una zona erògena que no era allò propi de la seva funció. Els famosos llavis
que es besen a sí mateixos, es a dir no estan per a la funció exclusiva de menjar. Un circuit pulsional reflexiu, surt i
torna al mateix lloc.
Per igual
la mirada no és la que veiem al tornar-me una imatge el mirall (veig tan sols
els meus ulls). La mirada així no es veu, en fa viure en un món escòpic,
conspicu (mirada separada de l’òrgan ull).
El
voyeur, l’exhibicionista, vol capturar la mirada de l’Altre, no pretén com es
pensa en mirar, sinó en ser objecte de la mirada que el manca. El mateix
exhibicionista no es satisfà, ja que el que anava buscant és la seva pròpia
mirada. Allò que provoca el gaudi de l’Altre. En un subjecte neuròtic seria
allò que causa el desig de l’Altre. En la psicosi, la mirada s’alia amb la
certesa, en la vigilància, en l’ull que m’observa (el retorn de lo Real). Una
de les germanes Papin va arrencar els ulls a una de la seves víctimes i va
voler fer el mateix amb sí mateixa (Lo real per el simbòlic).
Sybille Lacan[2] (¡mírame y no me toques!)
“Te amo, tú eres mi padre, tú lo sabes”
(Paraules davant la tomba del seu pare. “Seguramente
me oyó”[3]
Pulsió invocant davant la presència d’una absència.
“Mi propósito era (...) hacer
surgir de mi memoria todo lo que pasó de importante, de fuerte –trágico-cómico-
entre mi padre y yo”
De lo
còmic destaquem que en un moment, el pare agenollat al costat del llit de la
malalta, immòbil, semblava que resava, Sybille comenta interiorment: “prepara su seminario”
De difícil diagnòstic, inclús per
a el seu pare, diuen que és melancòlica:
Esgotament, fatiga física i
intel·lectual, sentiments d’insuficiència... tot la portava a la frase dels
seus germans: tonta, lletja, dolenta...
Lacan els corregirà y fa oràcule:
“acabaran por volverla idiota”
Lacan, sembla no sap sostenir la
funció de pare.
La debilitat de Sibylle, la son
permanent, el cotó al cap... Pregunta al seu pare què és el que té. El pare
afirma: “En el siglo diecinueve, se
habría dicho que tú eras neurasténica”. És una manera de dimissió per part
de Lacan.
Sibylle recorda l’origen de la seva malaltia:
“Mi primer verdadero encuentro con Judit me destrozó. Ella era tan
amable, tan perfecta y yo, tan inhàbil.(...) un recuerdo alucinado es la visión
de mi padre y de Judith bailando como dos enamorados...”
Sibylle no havia trencat el
vincle amb la mare, per això calia un pare. Reclamava la mirada de un pare que
no fos de seducció o de rebuig... un “¡¡¡Mírame
y no me toques!!!”
Nadia[4]
El
tractament de Nadia va des de 1951 a 1952, 10 mesos. Nadia té 13,5 anys. Internada
en un centre sanitari. La mare tuberculosa. Nadia pateix d’infeccions,
diarrees, otitis...
No es
mou, no juga, no suporta que altres toquin els joguets. No pot tocar els
objectes. Posa limitis al contacte. No suporta veure que la infermera doni de
menjar a altres. No ha simbolitzat lo Real amb “el meu” cos. Cal una simbolització que per ara es resisteix.
Podem
pensar en aquest punt en la funció de la invidia
de la qual ens parla Lacan en el Seminario 11, en la classe del 11-3-64 quan
la relaciona amb l’objecte (a) mirada: Invidia
ve de videre. Invidia
d’un objecte que cobdícia quan és objecte d’altre nen:
"Para comprender qué es la invidia, en su función de mirada no hay que
confundirla con los celos. El niño, o quien quiere, no envidia
forzosamente aquello que apetece. ¿Acaso el niño que mira a su hermanito
todavía necesita mamar? Todos saben que la envidia suele provocarla comúnmente
la posesión de bienes que no tendrían ninguna utilidad para quien los envidia y
cuya verdadera naturaleza ni siquiera sospecha.
Esa
es la verdadera envidia. Hace que el sujeto se ponga pálido ¿ante
qué? -ante la imagen de una completud que se cierra, y que se cierra porque el a minúscula, el objeto a
separador al cual está suspendido puede ser para otro la posesión con la que se
satisface, la Befriedigung."
Nadia
rebutja el contacte. Hi ha un moment en el qual entra una altra nena. Nadia
està a la falda de Rosine Lefort, “salta, mira a l’altra i a mi”. És un
moment de naixement de l’Altre, el pas de la passivitat de veure a ser vista
amb l’Altre, la seva confirmació. Nadia
comença a simbolitzar què és ella en relació amb l’Altre mitjançant la pulsió
escòpica. De la pulsió de mort en relació al menjar tan sols... a beure el
biberó mirant a R. Lefort; Nadia, el biberó i l’Altre.
El crim de les germanes Papin[5]
És un
cas de “folié á deux”. Es tracta d’un
fenòmen patològic amb noms variats segons autors. És defineix pel fet de
l’afectació de dos persones íntimament lligades. Pateixen simultàniament
psicosis i una pot influir sobre l’altra.
"Sucede que ciertos pacientes paranoides y
rara vez los hipomaníacos no sólo pueden hacer creer en sus ilusiones a
aquellos en cuya cercana compañía viven, sino que también los infectan de tal
manera que éstos, bajo condiciones adecuadas, continúan ellos mismos la
construcción de la ilusión".
(Bleuler, Lehrbuch der Psyquiatric.)[6]
Les
germanes Papin, Christine y Léa han estat separades de la mare (per voluntat d’aquesta)
i entregades a la Sra. Lanceline com a minyones. El desig de Christine és reprimit per la
mare, la qual la envia a treballar. Christine reclama a la seva germana petita
com a ajudanta. Totes dues viuen en casa de la Sra. Lanceline. Aquesta maltracta
en un moment a Léa, fet que presencia Christine. Posteriorment assumeix per a
elles el rol matern.
Comença
un deliri que té el seu punt àlgid amb l’assassinat terrible de la Sra.
Lanceline i la seva filla. Fet aquest imprevisible.
Es
produeix una “apagada” de llum en el moment de planxar (Lacan[7]
opina que és el moment desencadenant). Aquesta apagada significa el silenci que
existia entre les dues parelles.
Ambdues
són salvatgement mutilades i els seus ulls són arrencats. El mòbil del crim no
estava en l’odi, més bé en l’estructura paranoica mitjançant la qual elles
maten l’ideal de l’amo que porten interioritzat.
Empresonada,
té forts deliris on també intenta treure’s els seus ulls.
“La metàfora mas utilizada del odio”
diria Lacan; però per a les germanes no és cap metàfora, “Te arrancaré los ojos” és lo que executaran en lo Real.
Christine
farà de “bona mare” davant la mirada de
la Sra. Lancelin que passarà a ser la perseguidora, com abans ho va ser la seva
mare real Clémence.
La
mirada de la matrona sosté tota l’escena. Aquesta mirada autoritza i sosté la
maternitat artificial de Christine cap a la seva germana per a construir un món
feliç.
El
perill està en que quelcom desestabilitzi a Christine del seu paper de madre “Good
enough”.
Aquest
món està mantingut per la mirada de la Sra. Lanceline. Christine “no le quita el ojo de encima”
L’esclat
del deliri, el ràpid atac va a l’extirpació dels ulls: “Si ella en mata amb la seva mirada, jo li
mato la mirada”
.
[2]. Lacan, J. , El saber del psicoanalista 4-11-71
[3] Paraules d’un poema d’ Hölderlin que s’inicia aisí: «En un azul amable, dulce florece, con el metálico tejado, la torre de la iglesia...» (Stutt. Ausg. 2, 1 p. 372 v ss.; Hellingrath VI p. 24 y ss.).
[4] Masotta, O., Lecturas de psicoanálisis Freud, Lacan, Paidós Psicología profunda, Buenos Aires, 1992, pág. 58
[5] [En Televisión, 1974]
[6] D’aquí el terme “deriva del desig”. Trieb (es pronuncia “trib”) va ser fet servir en obres romàntiques com les de Göthe i també en estudis científics per Hermann Ludwing von Helmholtz i Brüke.
[8] Seminario XXIII, Le sinthome, clase 1 Inédito.
[11] Seminario XI “Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis” i Seminario X “La Angustia”
[14] Seminario XXIII, Le sinthome, clase 1 Inédito.
[16] Freud, S., “Sobre la más generalizada degradación de la vida amorosa”(1912) O.C., t. XI, Buenos Aires, Amorrortu, 1979, pp. 182-183. (El tema és reprès en “El malestar de la cultura”, 1930
[18] Freud S., "La perturbación psicógena de la visión según el psicoanálisis", Edit. Amorrortu, tomo
[19] Cancina, Pura, Fatiga crónica. Las indolencias de la actualiadad. Ed. Homo sapiens, 2002
[20]Sibylle Lacan, Un père (puzzle), París, Digraphe, 1994
[21] Lefort, R. Nacimiento del Otro. Dos psicoanálisis (Nadia 13 meses) y Marie-Françoise (30 meses). Paidós. 1980.
[22] J. D. NASIO, Los más famosos casos de psicosis. Barcelona, Paidós, 2001. També:Allouch, J., Porge, E., Viltard, M., El doble crimen de las hermanas Papin.
[23] Diccionario Enciclopédico de la Psique, Béla Székely.
[24] Lacan, J., Motivo del crimen paranoico: el crimen de las hemanas Papin. Publicado en Diciembre de 1933, en el número 3 de la revista surrealista Minotaure. Artículo publicado en: De la psicosis paranoica y sus relaciones con la personalidad.
No hay comentarios:
Publicar un comentario