El TDAH i el Ritalin. De com fer del nen un bon ciutadà.
Tercer premi del XVIIIè.
Concurs Literari d’articles de divulgació de
Els metges recepten drogues que coneixen poc, per a guarir malalties que encara coneixen menys, enessers humans dels quals res coneixen. (Voltaire)
-
Voldria
hora de visita! [Així comença la demanda]: – És el meu fill al qual li han diagnosticat hiperactivitat. Unes
preguntes més i informo de l’hora i de que han de venir tan sols els pares. Aquest
diuen que qui té el problema és el seu fill. Jo insisteixo.
Des
de la nostra pràctica clínica observem un nou abús terapèutic dirigit a la
infància. Ens preguntem per què una reacció, una simple actitud que molesta a
l’adult o a l’escola està essent catalogada de malaltia amb un eufemisme: Trastorn per dèficit d'atenció amb
hiperactivitat (TDAH). Tal és així que un ampli espectre de professionals,
sota unes més que dubtoses bases diagnòstiques, han llençat a pares i educadors
a la trobada del fill o l'alumne rebel; una vegada localitzat, disposem del
mecanisme de control químic.
El
tentacle del medicament ja va atrapar a l’adult amb el Prozac, ara el torn és
del nen i el miracle el Ritalin
(metilfenidat). Alguns ja l’anomenen “la droga de l'obediència”. Però a què obeeix?
El
TDAH és en primer lloc una més de les pobres aportacions de la clínica nord-americana
per a una malaltia tal vegada inexistent i un remei legalitzat en forma de
droga per a tranquil·litzar als familiars dels “inquiets malats”. Si el seu fill, o el seu alumne es mostra
intranquil, hiperactiu, físicament impulsiu i té dificultats en mantenir
l'atenció un temps raonable amb moviments freqüents, dèficit en la memòria
immediata i poc tolerant a la frustració..., en definitiva: impulsivitat,
hiperactivitat i manca d'atenció, té davant seu un subjecte susceptible de
patir TDAH. Una pinça de la qual pocs
escaparien, en especial aquells que no
en saben denunciar d’una altra manera la
deshumanització que compartim.
Es
parla del síndrome en nens cap l'any 1902, en adults en la dècada del 70. Els
mitjans de difusió han fet la resta; ara milers de pares o educadors
ensinistrats escanegen al seu voltant apuntant amb el dit a tot aquell
que es mou.
El
panaceic Ritalin és el fàrmac més usat contra la hiperactivitat. El seu
factor actiu s'anomena MPH (methylphenidate
hydrochloride) que produeix un efecte estimulant i paradoxalment calma l'agitació.
Descobert als anys 40 i usat a partit del 1956 sota l'autorització de
La
informació sobre aquest medicament crida l’atenció espectacularment:
-
En l'última dècada s'ha
multiplicat per set la seva prescripció, i sembla natural el seu us consumista
amb finalitat terapèutica en la vida educativa de milions de nens nord-americans.
-
Al nostre país,
l'Hospital Universitari Ramón i Cajal, detectà fa dos anys 400 pacients catalogats TDAH, amb problemes de
conducta i dèficit d'atenció, indisciplinats. L'Hospital de
Riaño, valora que dels 9626 nois compresos
en el ventall d'edat de
En definitiva, que entre
diagnosticats i aquells susceptibles de ser-ho, quasi el total de la població
infantil.
Algun es beneficia de la
conjuntura: Concerta, un dels noms de
Ritalín aconseguí vendes de 720
milions de dòlars en EUA el 2004. En
Brasil 71000 capses en 2000 i 739000 en 2004. Entre 2003 i 2004 un increment
del 51 % en vendes segons informa l’Instituí Brasiler de Defensa del Usuaris de
Medicaments. Prefereixo no seguir recavant més dades que poden no ajustar-se a
la veritat, però que continuen essent alarmants.
Possiblement pares i
indústria farmacèutica estiguin satisfets perquè troben resposta al que
demanen; però crec oportuna una reflexió dirigida als clínics.
Qüestiono les raons que
avalen el diagnòstic. Si als segles passats la clínica francesa i alemanya van
marcar les bases de la nosologia clàssica, fins el punt que l'única aportació
americana va ser la neurastènia de Beard, des de finals del segle XX
patim l'abús del Manual diagnòstic i estadístic
dels trastorns mentals (DSM) que en les seves diferents versions abandonà
la psiquiatria dinàmica i comença la cursa per a classificar el comportament,
allunyant-se del model nosogràfic. Més preocupat per la descripció i la
fenomenologia aborda els trastorns en vistes al tractament que no és altre que
la química medicamentosa.
Anul·là les entitats, les
estructures clíniques per a donar importància als símptomes. Termes com a
neurosis, psicosi, perversió, ara passen
a anomenar-se disorder (trastorn, desordre). Malaltia és substituït per Trastorn mental, significant aquest més
suau que evita possibles querelles de tipus laborals i contractuals
d’assegurances ja que indiquen una afecció temporal, mentre que malaltia és més
definitiva i excloent.
Basar la clínica en el DSM és convertir-se, amb totes les reserves
i respecte, en un ingenu amo expert en classificació psicopatològica, recolzat
per la temible indústria farmacèutica, oblidant en qualsevol cas l’efecte
globalitzador i la seva influència sobre les famílies. Les noves estructures
laborals i familiars ens indiquen que no
disposem de temps per a parlar i menys per a escoltar la demanda dels fills,
però no ens autoritza a equiparar el psiquisme amb un tub d'assaig.
Avui que s’ofereix
aprimar-se en poc temps, aprendre idiomes amb mil paraules i tractaments estètics a la carta, perquè no
oferir la paternitat sense esforç. Els gens justifiquen qualsevol aspecte
vital, des de l’èxit, a la violència, l’orientació sexual..., i la farmacologia
fa la resta. On est el subjecte hiperactiu?
Per què ara i no abans?. Bé. Amb la finalitat de trobar
la felicitat, que la globalització i el
capitalisme han fet casi obligatòria, el subjecte està manipulat i desorientat.
Hi ha un malestar cultural producte de la caiguda dels ideals i de les figures
de la llei; malestar que es fa patent en la col·lectivitat, en les seves
expressions violentes de passatges a l’acte, on el subjecte es transforma. La
hiperactivitat no es res més que una forma molesta de desplegar-se la angustia actual.
Davant de tal situació
els subjecte no és interrogat, més bé acaba definit en el seu fals ser i es
presenta com addicte o hiperactiu.
La ciència s’ofereixi com
a salvadora, com a un nou amo modern. El
discurs del amo que serveix al subjecte globalitzat considera patologia el nen
mogut i alaba com si de un èxit es tractés que cada un d’ells i de nosaltres
porti qual pròtesi un mòbil enganxat a la orella en el nostre afany per a
comunicar-nos res.
Cal
humanitzar la patologia. Els símptomes i les seves manifestacions pateixen la
crisi social i reclamen la paraula como a valor de canvi. La simptomatologia
s’adapta a la moda i és la manifestació d'una estructura que és el baricentre
de la clínica. De ella és de qui no es parla al definir trastorn. No es tracta
de una diabetis que s’ha d’estabilitzar. La mateixa cultura generadora de
problemes s’erigeix en portadora de les solucions d’allò que ella ha creat. Vells
medicaments per a nous patiments.
La
hiperactivitat és tan sols un símptoma, la línia divisòria entre la demanda del
nen i la capacitat de suportar de l'adult i del sistema. El símptoma sorgeix
allà on falla la paraula, quan la comunicació simbòlica s'ha trencat i es parla “per altres mitjans”. Medicar el
símptoma és silenciar-lo. Si es paralitza, si es tapona, buscarà noves vies
d'escapament donant peu a la possibilitat de que la estructura generi noves manifestacions
simptomàtiques.
Les
entitats clíniques reclamen un curs, una semiologia, una etiopatogènia, una
evolució i una terapèutica. La ciència biològica es atraient; així, sempre que
no sabem, busquem el recurs dels gens, dels neurotransmissors..., explicacions biològiques, neurológiques..., Fins la data, cap que doni raons sobre el que
ells anomenen trastorn. No hi ha dada que suporti un primer envit, ni res que
indiqui diferències orgàniques, ni raons bioquímiques. I això se sap, però es
una postura perversa, en saben el que fan i encara així ho fan.
Relacionar
malestar amb medicament és la il·lusió d’aquell
que es qüestiona perquè els rius sempre passen per les ciutats.
És
el binomi secreció-significació: Què és abans la pena o les llàgrimes, el medicament
o el patiment? Es busca en el cervell el que genera la pròpia vida relacional.
Atribuïm a la genètica el fracàs del nostre sistema social. L'únic destriable i
sobre el que s'incideix és sobre el fet comportamental i la seva expressió
hiperactiva.
D’altres
més cauts argumenten l'ús paral·lel de la medicació i la psicoteràpia. Però
quan es paralitza al nen, quan Ritalin
hi és, què li resta al subjecte de la seva queixa? Per a no crear malats
crònics, millor seria no fabricar-los. El subjecte ritalinitzat ara és capaç de veure la tele assegut i quiet, proper a la catatonia: - Ho hem aconseguit!!!
Opinions
més preocupants sense una base nosològica, apunten amb l'amenaça de que de no
ser tractats de tal guisa poden desenvolupar trastorns per ansietat, depressió,
dislèxia i bipolar. No aguaito a captar la relació causa-efecte.
Els
oposats es posen les mans al cap davant
l'èxit comercial i el perill que pot derivar-se de la seva administració, ja
que dosis elevades són susceptibles de generar vòmits, al·lucinacions,
convulsions i portar al coma. També relacionen amb la seva administració la
manca d'apetit, insomni, tics, ansietat...;
Els
pares deuen ser informats de que comportament o actitud no equival a malaltia,
malgrat que trastorni.
És
evident que la família troba un respir davant l'actitud del fill incapaç de
romandre quiet a casa o a classe, però allò no autoritza a domesticar-lo.
Què passa amb els nostres fills
desmotivats, quina és la seva mancança? Ens hem de preguntar si és millor posar
remei a l'educació o medicar l'ànima amb aquesta política de racionalitzar el
medicament. Ara el nen ritalinitzat és insípid, psicotropizat, sense
significació, això sí, normalitzat, un nou drogoaddicte que pot recórrer a la
química cada vegada que qualsevol interrogant personal el qüestioni en el
futur.
Ja, al parlar de psicofarmacologia, Henri
Laborit, el seu inventor, manifestava que no era la solució. Malgrat el seu
prestigi, l'ús generalitzat del fàrmac ha acabat alienant al subjecte i pretén
salvar-lo del mateix fet de ser humà i de ésser susceptible d'actituds, de
comportaments, d'idees que preocupen l'estament social. Ni ella, ni ell, poden
ser administrats d'una manera indiscriminada, globalitzada, que ens faci perdre
la identitat.
Un
símptoma com la hiperactivitat necessita ser subjetivitzat, interpretat en el
seu sentit significant, és a dir en la denúncia que porta implícita respecte a
la família, l'escola, la globalització, la societat que ens metabolitza i ens
descontrola.
És una
reflexió per a tots. No podem ésser silents davant evidències de tal magnitud.
No hi ha cap obligació de ser feliç, ni cap imperatiu que ens exigeixi crear un
“Good Citizen” a costa de
deshumanitzar-lo.
Estic
fermament convençut que si
poguéssim submergir totes les
substàncies que ara usem en medicina en el fons del mar, les coses anirien molt
millor per a els humans, i molt pitjor per als peixos.
(O.W. Homes)
No hay comentarios:
Publicar un comentario